Envia a un amic

Les conferències

» Professor Jaume Sobrequés i Callicó, Catedràtic d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

  El passat divendres 8 de maig a 2/4 de 8 del vespre i a la Casa de Cultura “Ca la Pruna” de la vila de Pals al Baix Empordà, va tenir lloc la primera de les conferències que aquest any conformen el 1er Cicle de Conferències que porta per títol: “La Marina Catalana: Supremacía a la Mediterrània i Expansió a l’Atlàntic”, un cicle organitzat pel Cercle Català d’Història i l’Ajuntament de Pals.

  Van obrir oficialment aquestes jornades dedicades a l'estudi i l'aprofondiment sobre la Marina Catalana l'alcalde de Pals, Sr. Joan Silvestre, la Regidora de cultura, Sra. Marisol Perea i el President del Cercle Català d'Història, Sr. Joaquim Ullan.

  En aquesta 1ª sessió, el personatge convidat era el professor Jaume Sobrequès i Callicó, Catedràtic d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i que va realitzar una conferència titulada, "L’expansió mediterrània de Catalunya a la baixa edat mitjana".

  En Jaume Sobrequés i Callicó (Girona 1943) és catedràtic d'història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat director del Museu d'Història de Catalunya (2000-2008) i, actualment, és president de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, i president del l'Equip Rector de la Universitat Catalana d'Estiu (Prada, Conflent). Ha estat senador (1977-1982) i diputat al Parlament de Catalunya (1988-1995). Va ser membre de la Comissió dels Vint que redactà l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (1978-1979). Ha estat vicepresident i membre de la Junta Directiva del FC Barcelona (1993-2000). Ha dirigit la Història de Barcelona (1991-1997, 8 vol.) i ha publicat nombrosos llibres sobre història, entre els quals destaquen La Guerra Civil catalana del segle XV (en col·laboració amb Santiago Sobrequés i Vidal); L'Onze de Setembre i Catalunya (1976); Catalunya i l'Estatut d'Autonomia (1976); El pactisme a Catalunya (1982); Els catalans en els orígens històrics de Califòrnia (1991) ; Antoni Rovira i Virgili. Història i pensament polític (2002); La fi del silenci. El restabliment de la Generalitat i el retorn de Tarradellas (2002), 1941 (2005) i, en col·laboració amb Mercè Morales, Manual d'autonomia.Textos per a la reforma de l'Estatut de Catalunya (2003), Història de Catalunya (2007) i La Generalitat a l'exili (2008); i, en col·laboració amb Ramon Sarobe, Hug Roger III. Epistolari de guerra i exili del darrer Comte de Pallars 1451-1500 (2008).

  El Patronat de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu l’ha escollit aquest mes de desembre com a president de la Universitat Catalana d’Estiu, càrrec que ha ocupat aquests darrers set anys Joan Domènec Ros (catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona).

"L’expansió mediterrània de Catalunya a la baixa edat mitjana"

CRÒNICA:

  En la primera part de la conferència que va pronunciar el Prof. Jaume Sobrequés el passat divendres 8 de maig, aquest es va referir de forma molt general i a manera de repàs, a explicar la forma en que es tancava la conquesta del que ara anomenaríem Catalunya estricta, que havia començat al S.VIII i que finalitzava cinc segles més tard, bàsicament amb les conquestes de Tortosa l’any 1248 i de Lleida el 1249 a mans del comte de Barcelona,en Ramon Berenguer IV.

  Repassà també la transcendental unió d’Aragó amb Catalunya motivada per la cessió que la extinta dinastia del regne d’Aragó feu a favor del titular del Casal Barceloní per evitar, d’aquesta manera, el pas del territori a mans castellanes. Amb aquest augment patrimonial del comte, començava l’expansió catalana.

  En aquesta primera part, feu també esment de la pèrdua de la influència del Comte de Barcelona a l’Occitània amb la desfeta de Muret, tot i que el professor Sobrequés indicà, que de cap manera suposà el barrament definitiu del pas de Catalunya vers aquells territoris occitans. Així mateix, es pot concloure també, que tampoc aquesta desfeta en la que morí el comte-rei -Pere I El Catòlic-, suposà un canvi d’orientació política del casal barceloní ja que anys enrera, aquesta orientació ja havia començat a mirar cap a la Mediterrània.

  Després de la famosa i magnificada -per les seves conseqüències- derrota de Muret, Catalunya començà a reprendre amb més força i determinació, la seva expansió cap a la Mediterrània, i ho feu en primer lloc conquerint Mallorca l’any 1229, i després València el 1238, ambdues essent Jaume I el comte-rei. Posteriorment el seu fill en Pere II el Gran, va conquerir Sicília (1282), que era una plaça importantíssima per als mercaders catalans ja que, a banda de ser el graner de l’Europa occidental, permetia controlar les rutes que unien la Meditarrània occidental amb l’oriental.

  Aquesta expansió, no s’aturà pas aquí ja que continuà amb la conquesta de les illes de Còrsega i Sardenya ,aquesta darrera, no sense grans dificultats l’any 1323 a càrrec del comte-rei Jaume II el Just. Posteriorment vingueren els ducats d’Atenes (1311) i de Neopàtria (1319), per acabar finalment incorporant quasi mitja peninsula itàlica amb la conquesta del regne de Nàpols l’any 1442 a càrrec del comte-rei n’Alfons IV el Magnànim.

  Amb la conquesta de tots aquests territoris, durant els segles XIII, XIV i XV Barcelona va esdevenir una de les ciutats comercials i marítimes més importants de la Mediterrània, tot rivalitzant amb Pisa, Venècia, Gènova i Flandes. El professor Sobrequès ressaltà, que cal observar i tenir molt en compte, que per a fer una expansió d’aquesta envergadura, són imprescindibles unes infraestructures tant a nivell tècnic, com científic, armamentístic, econòmic, social, jurídic i organitzatiu de primeríssim nivell i que la Marina Catalana estava en possessió de totes aquestes qualitats. Poquíssimes de les nacions existents en aquells moments estaven en disposició de realitzar accions similars. Sens dubte, ressaltà que l'empresa a Amèrica necessità dels millors i més ben preparats.

  Tampoc es mostrà partidari de la utilització de termes com “imperi” o similars, tot i que de manera objectiva, les dades són les que marquen la realitat.

  Una de les infraestructures bàsiques que permeten aquesta gran expansió, són sens dubte, els vaixells. Aquests, de moltíssima qualitat, eren construïts amb fustes especialitzades pròpies, i d’importació, fins i tot de països molt llunyans com Croàcia i Flandes. Els vaixells que s’utilitzaven eren especialment i entre d’altres, galeres, llenys, coques i naus. També existia un sistema de crèdits, lletres i assegurances, que permetien tota aquesta comercialització, i evidentment, existia una potent burgesia que era la que la duia a terme.

  Tot això és recolza i crea mútuament, un grup de grans rutes comercials dominant TOTA la mediterrània. Les principals orientals són: Alexandria, Síria i Constantinopla. També hi ha les d’Itàlia, nord d’Àfrica, i en destacà com a molt importants: Les de l’Atlàntic Nord (cap a Flandes) amb escales a Sevilla i Lisboa.

  Al llarg d’aquestes rutes, els catalans van establir un seguit de seus comercials anomenades consolats de mar, aproximadament fins a uns 42. Un consolat era un recinte dins d’una ciutat bàsicament estrangera, amb hostatgeria, magatzems, església, quadres, infermeria, una petita tropa i el representant de la Corona. S'hi parlava el català, i regien les mateixes lleis i costums que a Catalunya.

  Les principals exportacions eren de llana en brut, oli, vi, fruites seques, cuir, fusta, corall, paper i teixits de baixa qualitat; les importacions consistien principalment en:

• Or, ivori i esclaus comprats als ports del nord d’Àfrica com Tunis i Bugia.
• Blat i sal de les Illes Balears, Sicília i Sardenya.
• Pebre, canyella, nou moscada, gingebre i teixits de seda comprats a Constantinopla, Beirut, Alexandria i Tir.
• Ferro, estany, pells i teixits de qualitat en canvi d’espècies i safrà a Bruges i ports d’Anglaterra.

  A causa de la seva extensió territorial i comercial, la corona catalano-Aragonesa era considerada una de les principals potències d’Occident.

  Un aspecte que també feu ressaltar el Prof. Sobrequés, fou el que feia referència ha la ruta per l’Atlàntic africà, a la que no s’ha donat gaire importància, però que demostra que els catalans ja navegaven des de molt antic en aquell oceà. Aquesta ruta afegida a les esmentades del nord d’Europa (a Flandes amb escales a Sevilla i Lisboa), denoten segons paraules del Prof. Sobrequés, que “Catalunya, mai defugí l’expansió atlàntica”.

PREGUNTES EFECTUADES:

  Un cop acabada la conferència del Prof. Sobrequés, el públic assistent, procedí a efectuar-li preguntes relatives als dubtes que el tema havia generat durant aquella estona. N'hem seleccionat tres que creiem interessants.

  En la primera d’elles, el nostre col·laborador en Lluís Mandado, és referí al fet de l’existència de llibres d’en Rovira i Virgili per exemple, i del propi pare del Prof. Sobrequés, en Santiago Sobrequés, en els que es fa palès que en l’època de l’expansió mediterrània, es creen al nord d’Àfrica diferents protectorats catalans, i que d’aquests, avui en dia poc se’n parla.

  En aquest aspecte el Prof. Sobrequés, estigué d’acord amb l’afirmació d’en Lluís Mandado, i confirmà el fet què es tracta d' un aspecte en el que encara cal aprofundir mitjançant nous estudis que permetin aclarir més el tema.

  En la segona pregunta, s’inquirí al Prof. Sobrequés a com calia valorar o explicar el fet de què si uns estats italians tan potents com els que en aquells moments competien amb Catalunya, ens han deixat un llegat històric, artístic i humà tan important, com era alhora possible, que pràcticament no hi hagués rastre del patrimoni que a priori podria haver generat una societat com la catalano-aragonesa, en aquells moments fins i tot una de les més poderoses.

  El Prof. Sobrequés, estigué d’acord amb aquesta afirmació-pregunta, tot i que ajustant-se al discurs oficial, és limità a afirmar que la burgesia catalana en cap cas era tan potent com la italiana.

  Finalment i inquirit per la capacitat i qualitat que requeria tenir qualsevol potència d’aquella època en l’aspecte cartogràfic, ens confirmà el Prof. Sobrequés que sense ésser aquella la seva especialitat, no cabia dubte de què la cartografia catalana i en especial la mallorquina, era una de les més desenvolupades de l’època i també recalcà amb fermesa que “un bon historiador és aquell que sap situar-se en el context de l'època al qual fa referència el fet, coneix l'època del temps històric al qual pertany i que no jutja uns fets sense emmarcar-los dins el temps al qual pertanyen essent un greu error, jutjar el passat amb la mirada actual del nostre present i en base a la nostra moral o ètica actual.”

CONCLUSIONS:

  Gràcies a les aportacions dels diferents experts que participen en aquest 1er cicle de conferències sobre la Marina Catalana, més les diferents preguntes que a partir d’aquestes xerrades es generen entre els col·laboradors i el propi públic assistent, poden emergir a la superfície, totes aquelles contradiccions o punts foscos que la historiografia actual no pot explicar amb claredat i que fins i tot per una simple qüestió de lògica, semblen poc versemblants.

  En aquest capítol, podem extreure unes quantes conclusions de la conferència del Prof. Sobrequés, que creiem transcendents:

• El Prof. Sobrequés amb gran habilitat, mentre explicava el procés d’aquesta expansió catalana per la Mediterrània, i ajustant-se al que la historiografia actual conclou, “Castella era molt més potent militarment i econòmicament”. Entenem aquest fet, com una clara contradicció a la successió de fets que es van anar produint i al propi fet de quines són les nacions que aquesta mateixa historiografia dona com a dominants.
• Un altre punt que sembla estar en contradicció amb els fets resultants, és la demografia que s’atribueix a cada nació, essent la catalana especialment baixa. Si per una banda tenim en compte que hi ha seriosos dubtes sobre la fiabilitat dels estudis realitzats fins ara al respecte, i que en cap moment es té en compte que juntament amb la demografia catalana, cal incloure la de tots aquells estats que conformaven la nació catalana, és evident reafirmar, que cal posar en quarentena aquest important aspecte de la demografia.
• Un tercer aspecte que volem ressaltar, és al voltant de l’afirmació què en l’època analitzada, Catalunya no tenia ports. En aquest cas i atenent-nos a experts en aquestes qüestions, l’afirmació sembla trobar-se lluny de la realitat. Creiem que del fet que manqui documentació explícita o fàcil de trobar per segons quines informacions no se'n pot deduir que no hagin existit zones portuàries importants. Com podia ser la Marina Catalana, una de les més potents d'Occident, sense ports amb les seves infraestructures on poder desenvolupar les seves tasques de registre, manteniment i legislació jurídica i mercantil?
• Finalment, una de las afirmacions del Prof. Sobrequés que creiem important ressaltar va ser l'afirmació: “Catalunya no defugi mai l’expansió cap a l’Atlàntic”.

Redacció del CCH