Envia a un amic

  Si preguntéssim quins són els plats que millor representen les diferents cuines d'Espanya és més que probable que el resultat fora: la truita de patates, l'empanada gallega, la fabada asturiana, el gaspatxo i la botifarra amb mongetes, entre d’altres. I si féssim triar entre la cuina tradicional i la moderna, serien molts els consumidors que preferirien la primera amb l'argument que és la de tota la vida, elaborada amb els productes autòctons del país. És el que té tot lo tradicional, que no permet rebatre, argumentar ni raonar el qualificatiu. El tradicional és intocable.

  És lícit que defensem la cuina de tota la vida a ultrança, però hem de saber que el que estem menjant no és de tota la vida, sinó que té un inici documentat i ben delimitat. És a dir, que els nostres avantpassats de Cromagnon no menjaven taronges, ni arròs amb safrà, ni tan sols patates -encara que ens semblin molt primitives-, perquè la nostra cuina tradicional és un compendi de múltiples influències de les diferents cultures que ens han visitat i dels llargs viatges que van realitzar els aventurers descobridors.

  Tot va començar amb els romans, amb qui la influència va ser fonamental en l'alimentació mediterrània: la vinya i l'olivera. La invasió àrab va contribuir a millorar i ampliar l'horta gràcies als nous sistemes de regadiu, introduint els cítrics, l'albercoc i el safrà.

  Però el que realment va revolucionar la nostra cuina van ser els productes procedents d'Amèrica, amb el descobriment. La nostra cuina va canviar de color, dels blancs i els torrats passem al roig viu i al granat. El tomàquet i el pebrot es van erigir amb el títol d'imprescindibles, fins al punt que no hi ha plat de la gastronomia popular espanyola que no contingui algun dels productes americans.

Dossier de La Vanguardia:

• La Vanguardia 22/05/10 - Full 1
• La Vanguardia 22/05/10 - Full 2
• La Vanguardia 22/05/10 - Full 3
• La Vanguardia 22/05/10 - Full 4
• La Vanguardia 22/05/10 - Full 5