"Barcelona: Sentir l’Onze de Setembre (1714-2014)", de Jordi Peñarroja

» La biblioteca: Historiografia

No és un llibre d’història acadèmic, encara que sí parla de la nostra història. No és un llibre sobre arquitectura urbana, encara que de tots els edificis simbòlics de Barcelona s’en faci esment. Aleshores davant de quin tipus de llibre ens trobem? Doncs, es tracta d’un llibre escrit des dels instints, entre la ràbia, el riure i la compassió, és a dir un llibre sobre el coneixement.

  El coneixement o el “saber” no sorgeix només de l’estudi o formació, encara que el seu autor regalima saviesa a través de les seves pàgines. Però, el coneixement no surt d’això, tot i que és condició indispensable per poder pensar, sinó del creuament de idees, d’espais i de temps.

  Nietszche posava un símil que resulta molt aclaridor: quan es creuen i xoquen dues espases, les espurnes que se’n desprenen i esquitxen no surten de manera directa de l’acer de les mateixes, sinó del seu fregament; cal unir dues coses o dues idees i fer-les xocar de tal manera que en surti alguna cosa diferent de les mateixes idees. Això és el coneixement.

  Jordi Peñarroja utilitza aquest principi al llarg de tot el llibre. Cal, a més d’unir el passat i el present, relacionar-los de manera que entrin en ressonància perquè aparegui una nova forma de conèixer. Quan és capaç de reunir el passat, l’última barricada de 1714, i el present, un pas de vianants actual al mateix lloc, en el cap del lector reneix una nova forma de contemplar la seva ciutat, i de viure a la vegada el passat dins de l’espai present.

  Estem molt a prop d’aquella frase de Nietszche: “la veritat es corba, el propi temps és un cercle” que posava en boca del nan de Zaratustra.

  A tall d’exemple els capítols sobre Santa Maria del Mar, del Fossar de les Moreres o sobre el barri de Sant Pere, són una meravella com en el seu recorregut va teixint una mena de teranyina entre el passat i el present.

  El mateix podem dir de la relació entre la repressiva concepció borbònica de la fortalesa militar i el parc de la Ciutadella actual, capítol amb el qual tanca el llibre. Per cert, la primera il·lustració del mateix és l’estàtua del mamut, en primer pla, que es troba col·locada en l’antiga esplanada de la ciutadella manada bastir per Felip V. Després d’aquesta fotografia l’autor comença amb els espais de la memòria. La memòria d’un mamut era superior a la d’un elefant? No ho sabem. Però la memòria tota sola no va enlloc, llevat dels museus. Cal inserir el passat dins del present, si volem conèixer alguna cosa del futur. L’autor escriu al final del capítol del Pla de Palau: “la nostra mirada cega” i és veritat, la nostra mirada no serveix de res sinó aconsegueix albirar tot allò que la falsifica. Cal rentar-se els ulls i “retrobar el plaer d’aturar-nos el temps necessari per amarar-nos de l’essència d’uns espais fets en un destil·lació de segles”, cal eixugar-se el nas si volem ensumar “la picor del salnitre de la pólvora dels resistents de l’Onze de Setembre”, i cal treure el tap de les nostre oïdes si volem sentir les paraules “dels nostres oficials que ens animen a la defensa de les nostres Constitucions i Llibertats”. Són paraules de l’autor.

  Cal, no tan sols llegir, sinó també sentir aquest llibre admirable.

Toni Muñoz (Investigador)

Fitxa bibliogràfica:

JORDI PEÑARROJA. Barcelona: sentir l’Onze de Setembre. 1714-2014. Volum 1. Col. espais de la memòria 2. Llibres de l’Índex. Barcelona, 2007. (328 pp. 17x24 cm. ISBN 978-84-96563-55-1.)