Envia a un amic

Joan Aragó, insurgent mexicà

» Cal saber

  Sovint es parla de Francesc Aragó, personatge que es va distingir a França com astrònom i polític progressista. No massa gent recorda l’Esteve, un autor dramàtic molt llegit en francès, i encara es recorda menys de Joan, germà de tots dos, nascut l’any 1788, qui esdevingué un gran col·laborador de la lluita independentista de Mèxic on hi morí l’any 1837.

  Sembla ser que tots tres van néixer a Estagell, al Rosselló, i van residir-hi fins l’any 1803, quan la família es va traslladar a Perpinyà i cadascú va seguir diferent camí: Joan va seguir la carrera de les armes des de 1806, però només fins l’any 1813, doncs va ser separat de l’exèrcit francès per les seves idees lliberals.

  Tornà aleshores a Perpinyà i entrà a treballar amb el seu pare que era director de la Casa de la Moneda. Hi restà uns tres anys fins que fou acusat de malversació, es diu que injustament a causa del seu ideari.

  Va decidir, doncs, venir fins a Nova Orleans, on es cultivaven moltes idees revolucionàries. Era l’any 1816 i coincidí amb Francisco Javier Mina, un navarrès que es preparava per emprendre-la contra el govern dels Borbó en terres americanes. Gràcies als seus coneixements militars i a que no era un aventurer comú, si no que estava inspirat per un ideari molt sòlid, Mina el va veure immediatament amb molt bons ulls i, quan el 21 d’abril de 1814 els set vaixells varen desembarcar a Soto de la Marina, a les costes de l’actual estat mexicà de Tamaulipas, ja era considerat el segon de l’expedició.

  Es van internar fins el bell mig del que avui és la República Mexicana, entre Lagos, San Luís, Potosí i Guanajuato, on feren una sòlida aliança amb el rebel Pedro Moreno, de Jalisco, que ja feia temps que estava alçat. La seva força va fer que el govern espanyol concentrés tots els efectius possibles en contra seva i el 27 d’octubre els van vèncer i van apressar Mina, a qui afusellaren dues setmanes després.

  Tanmateix, Aragó pogué escapar-se, reorganitzar les forces i a pesar de les dificultats va quedar com a cap d’aquell exèrcit i es va mantenir en peu de lluita un parell d’anys més, fins el 1819.

  Jurada a Espanya la Constitució de Cadis per Ferran VII, obligat pel triomf de Rafael Riego, Aragó va acceptar l’indult i s’instal·là a viure a la ciutat de Guanajuato amb gran modèstia.

  Quan l’any 1921 va cobrar nous aires la lluita independentista, gràcies a que si afegiren forces molt conservadores contràries al règim constitucional, Aragó es va sumar a la causa, però més aviat lligat amb els lliberals. El mes de setembre es vas consumar la independència i poc després Aragó fou anomenat coronel de l’exèrcit mexicà.

  Concordant amb el seu ideari, es va oposar i combatre a l’efímer “imperi” establert a finals de 1822 i l’any següent es destacava a Puebla per fer fora l’emperador. Cosa que van aconseguir i poc després van establir la república federal. En plena eufòria lliberal, convertit en director general del cos d’enginyers militars, l’any 1833, fou declarat també “benemèrit de la pàtria” pels governs dels estats de Mèxic, Veracruz, Guanajuato i Tamaulipas. Quan va morir a la ciutat de Mèxic, l’any 1837, ja era General de Brigada.

José M. Murià