Envia a un amic

Conferència: "La Catalunya popular i sobirana dels segles XVII i XVIII (I)" a càrrec d'en Josep Catà

» Actes culturals

  El passat dia 8 de novembre, el professor Josep Catà amb l'assessorament del també professor Antoni Muñoz, va realitzar la primera de les dues xerrades amb el títol “La Catalunya popular i sobirana dels segles XVII i XVIII”, al barri del Besós de Barcelona. La primera sessió compren fins el 1659 i, la segona fins el 1789. A més a més, les xerrades formen part de la presentació de la recentment creada “Associació Sòciocultural de la Ribera del Besòs”, formada per persones que hi viuen, hi treballen o hi han treballat.

  Aquesta primera xerrada de les dues que composen el total, va estar estructurada en quatre punts fonamentals que tot seguit resumim, mitjançant els quals, el professor Josep Catà, va exposar les diferents situacions que portaran a la monarquia hispànica a optar per un absolutisme de patró castellà, en lloc d’un pactisme clarament català. Aquesta qüestió inicialment un pur enfrontament de models polítics, derivarà finalment a la desfeta de les institucions catalanes el 1714.

1.- Catalunya dins la monarquia hispànica.

  La composició política a la península des del s.XVI al XVII responia al concepte de monarquia "composta", és a dir, diversos reialmes però un sol rei: Castella, Portugal, Navarra, Catalunya-Aragó. De fet, també podem dir que era una monarquia trans-nacional.

  Catalunya històricament, ha estat un punt estratègic neuràlgic per a França, doncs aquesta, amenaçada llavors per la monarquia hispànica pel nord, pel sud i per l'est, necessitava allunyar aquestes fronteres el més possible. La situació geo-estratègica com diem, era de primer ordre, ja que en un hipotètic enfrontament entre França i Espanya, Catalunya hi serà escenari.

  La diferència entre Portugal i Catalunya fonamentalment era, que en aquest cas, a Portugal, només li calia preocupar-se d'un enemic, i en canvi, a Catalunya, de dos.

2.- Repàs sobre la cultura política de Catalunya.

  Al Principat, les institucions es dividien entre les institucions de “la terra” i les institucions reials. Hem d’entendre per “la terra”, no solament el significat literal d’aquesta paraula, sinó la gent que hi viu en ella, i la llei i institucions que la regeix, lleis que tot sigui dit, es feien exclusivament a Catalunya. En aquella època la sintonia entre les institucions, les lleis i la ciutadania, era notable, i per això podem parlar, d'una Catalunya popular.

  Institucions de la terra:

• Les Corts representaven el braç militar, el religiós, i els representats de les ciutats. La convocatòria depenia del rei, i en el moment de les crisis del s.XVII, com aquest vivia a més de 600km, les despeses de desplaçament de la Cort reial eren altíssimes.
• La Diputació del General (Generalitat). Era la diputació permanent de les Corts, és a dir, qui feia el seguiment dels acords d’aquestes, i efectuaven la recaptació d'impostos, cosa importantíssima si tenim en compte que el pressupost de la Generalitat era molt superior al del representant reial (el virrei).
• Els comuns o universitats, que eren els ajuntaments de les viles i ciutats.
• La Junta de Braços, una institució que apareix i desapareix en la història, i que és una ampliació de la Diputació del General, que apareix per suplir a les Corts quant és necessari convocar-les sense el rei, és a dir, és l’organisme que s’activa en situacions revolucionaries com la de 1640.

  Institucions reials:

• El Virrei. Era el representant del rei. Tenia poders civils i militars.
• La Reial Audiència. El virrei nomenava els seus jutges o ministres i els pagava. Aquesta audiència era difícil que fos imparcial i per tant els conflictes de competències entre la sobirania de “la terra” i “la reial”, que durant el s.XVI ja estaven a l'ordre del dia, normalment queien del cantó reial.

  Les Constitucions i privilegis, resultat del pactisme:

• Sortien de la relació de pacte entre les Corts i el rei. Quan un monarca convocava corts, tenint en compte la despesa que això suposava, era perquè volia obtenir diners normalment per fer la guerra. En el cas de Catalunya, el rei havia de convocar corts per demanar "donatius", que curiosament era com s’anomenaven els dinerss que calia donar-li. A canvi, el rei atorgava constitucions i privilegis. Una molt important va ser la "Princeps Namque", que establia una normativa per la qual els catalans només estaven obligats a agafar les armes si el seu territori era atacat o estava en perill de ser atacat, i sempre que, davant de les tropes, hi fos el Comte de Barcelona. Aquesta constitució es revelà molt important en les guerres entre la monarquia hispànica i França.

3.- Dos models diferents: El pactisme de Catalunya, València i Aragó, i l'absolutisme castellà que comparteix el monarca.

  La data de 1521 marca una data sense retorn a Castella. Fins a aquell any, hi havia una tendència cap a l'autoritarisme a Castella que es reflectia en les Corts. Així com a Catalunya el rei, abans de demanar el famós "donatiu", havia d'escoltar totes les queixes acumulades des de les corts anteriors, cosa que l'obligava a fer certes concessions si volia aconseguir el seu objectiu, a Castella, l'ordre era totalment a l'inrevés, cosa que feia que a l’hora d'escoltar les queixes, l'actitud fos molt diferent. Malgrat tot, fins a 1521, a Castella encara hi havia una certa noblesa ciutadana i una burgesia que mirava cap a Europa, però, a partir d’aquell any, es produeix una revolta molt important, la dels “comuneros”, formada per aquells sectors socials, que va venir propiciada per unes corts a La Corunya, en que Carles I, demanà diners per poder comprar els vots que li calien per assolir el seu nomenament com a Emperador d’Alemanya, i, un cop aprovat el donatiu, en lloc d’escoltar les esmentades “queixes” dels representants, aixecà la sessió, marxà i deixà tothom amb tres pams de nassos.

  Ja amb la revolta engegada, l'alta noblesa i el clergat van esperar el moment adient de màxima feblesa del monarca, i quant aquest es produí, li oferiren unes condicions per acabar amb la revolta que Carles I no tingué més remei que acceptar.

  Les condicions a Carles I bàsicament eren: viure a Castella, parlar castellà, i a més, que tots els càrrecs importants a nomenar a partir d’aquell moment sortissin de Castella. A partir de llavors, les veritables forces socials que governaran la monarquia més poblada de la corona hispànica foren les forces que tenien la seva mentalitat i els seus interessos econòmics ancorats en la passada època medieval, com els grans latifundistes, els propietaris de mines a Amèrica, els nobles que vivien de les rendes, etc.

  Definitivament, el 1521 és un punt de no retorn. A partir d'aquí, l'escala de valors dels diferents territoris hispànics, serà molt diferent. Mentre que en alguns territoris l'esforç del treball és un aspecte positiu, a Castella és tot el contrari. La "hidalguia" i "la honra" tenen més importància que el treball.

  Aviat esclataria el conflicte entre el pactisme i l'absolutisme (domini de la burgesia, l'església, etc). La terra enfront de la idea d'imperi o macro-estat.

4.- Les passes del conflicto en el cas català.

  1624.- El 23 de desembre, el primer ministre de Felip IV de Castella i III d’Aragó, el Conde-Duque de Olivares, li fa arribar un memorial que bàsicament diu en la seva part final: "Tenga vuestra majestat por el negocio más importante de su monarquia, el hacerse rei de España. Quiero decir señor, que no se contente su majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España a estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferència en todo aquello .. [] que si su majestad lo alcanza, serà el principe mas poderoso del mundo". Amb això queda clar que es vol eliminar el pactisme, a fi de que tota la monarquia hispànica funcioni de manera totalment absolutista. Hem de tenir present que és la monarquia dels Austries qui planifica aquest model de futur estat, encara que el seu èxit elculmini Felip V de Borbó.

  1626.- D'acord amb els anteriors designis, en Felip III d'Aragó convoca Corts a Catalunya. Han passat massa anys sense celebrar-se corts, i el Principat, començava a patir el problema de l'allotjament de les tropes reials (aquestes vivien a casa dels particulars i feien tot tipus de malifetes, robatoris, violacions, etc). En aquestes corts, l'allau de queixes fou tan brutal, que el propi Comte-Duc d'Olivares, li recomanà al monarca que no passés a demanar el “donatiu”. L'Olivares, seguint una tàctica premeditada, havia fet aprovar abans el “donatiu” a les corts d'Aragó i de València pensant que això facilitaria l'aprovació a les Corts de Catalunya. Finalment, aquestes Corts quedaren inacabades, convertint-se en el primer cas de la nostra història en que això passava.

  1632.- Un cop França amenaçava clarament d’entrar en guerra contra la monarquia hispànica, el rei torna a convocar les Corts. El resultat és el mateix de dos anys abans. Els representants de les corts posen tantes traves que fan inacabables les sessions, fins al punt que les corts tornen a quedar inacabades.

  1640.- Entre d'altres fets molt greus, especialmente a les comarques gironines, les tropes reials arriben a Sitges, tanquen les portes i apallissen a tots els homes i violen a les dones. Fins i tot, la població ha de fer una recollida de diners per comprar la seva marxa. Això només és un exemple de la relació que hi havia entre aquestes tropes i el poble, i de com bullia l'olla.

  Amb aquest ambient, té lloc el "Corpus de Sang". Sempre s'ha pensat que les autoritats tant reials com catalanes, van ser agafades per sorpresa, però per documents trobats, queda clar que, que els revoltats tenien clars els seus objectius. No podem parlar de conjura entre revolucionaris i institucions catalanes, però si, d’una certa col·laboració. Tornem a trobar-nos la Catalunya popular.

  Un cop proclamada la República Catalana, Pau Claris, ha de pactar l’ajuda militar de França. Per als francesos, això era l'oportunitat d’allunyar la frontera amb Espanya fins l'Ebre.

  La visió de les elits dirigents catalanes de cara al futur estava situada en Europa i no pas en Castella, territori que com veiem, patia un fort retrocés en llibertats i drets. Hi havia tres models que agradaven a les elits a l’hora de fer via pròpia: la república de Gènova, la república de Venècia, i els Països Baixos. Però des del moment que s’accepta la sobirania francesa, això queda en punt mort.

  En el moment en que l'exèrcit reial, a les acaballes de 1640, anava cap a Barcelona amb opcions ja de victòria, es va començar a posar sobre la taula la idea de com tenir el domini efectiu sobre Catalunya per sempre més. Ho tenien clar, si domines Barcelona, domines Catalunya. "El dia que se asegurase esta ciudad con una ciudadela, lo queda lo restante de la província".

  Realment la Ciutadella no es va poder fer fins a 1714 doncs calia tenir un exèrcit fix de 3000 soldats per vigilar que la ciutadania no la desfés, i per tant els hi era impossible mantenir aquest estoc de soldats, i endegar les obres d'aquesta ciutadella.

  1652.- Finalment Barcelona (el Consell de Caent) capitula i el virrei francès marxa. Aquesta capitulació, veient el que passarà el 1714, és aventatjosa, i tot el contrari si ho comparem amb la situació anterior. La capitulació de 1652 implica descafeïnar la sobirania del principat. El poder quedà disminuït perquè les portes de les muralles de Barcelona ja no estaven controlades pel Consell de Cent i per les milícies de la ciutat, sinó que a partir d'ara, ho controlaria l'exèrcit reial. En certa manera, s’estava posant el camí per construir aquella Ciutadella. Per altra banda, la selecció del personal (insaculacions i desinsaculacions) de les institucions, havia de passar el filtre del virrei, que feia un informe que posteriorment seria aprovat a no pel monarca. I per últim, desapareix la Junta de Braços. En definitiva, la sobirania del país quedà fortament tocada.

  1659.- Fetes les paus entre França i la monarquia hispànica, se signa la Pau dels Pirineus, i el que avui coneixem com a Catalunya Nord, passa a formar part de França. Això òbviament, es fa sense complir les constitucions i privilegis catalans, que exigien l’acord previ de les Corts catalanes. D'aquesta manera França, no aconsegueix separar la seva frontera de la monarquia hispànica fins a l'Ebre, però si que la situa fins als Pirineus.

  La situació generada en tots aquells anys, serà un brou de cultiu extraordinari per a allò que, anys enrera, el Sr. Quevedo havia començat a propiciar: la catalanofòbia.

Joaquim Ullan
Fotografies: Jordi Peñarroja