Envia a un amic

Conferència: "La Catalunya popular i sobirana dels segles XVII i XVIII (II)" a càrrec d'en Josep Catà

» Actes culturals

  El passat dia 18 de novembre, el professor Josep Catà amb l'assessorament del també professor Antoni Muñoz, va realitzar la segona de les dues xerrades amb el títol “La Catalunya popular i sobirana dels segles XVII i XVIII”, al barri del Besós de Barcelona. La primera sessió compren fins el 1659 i, la segona fins el 1789. A més a més, les xerrades formen part de la presentació de la recentment creada “Associació Sòciocultural de la Ribera del Besòs”, formada per persones que hi viuen, hi treballen o hi han treballat.

  Aquesta segona xerrada de les dues que composen el total, va estar estructurada en quatre punts fonamentals que tot seguit resumim, mitjançant els quals, el professor Josep Catà, va continuar exposant les diferents situacions que portaran a la monarquia hispànica a optar per un absolutisme de patró castellà, en lloc d’un pactisme clarament català. Aquesta qüestió inicialment un pur enfrontament de models polítics, derivarà finalment a la desfeta de les institucions catalanes el 1714.

1.- Naixement i arrelament de la catalanofòbia a Castella.

  Durant el segle XVI es produeixen tibantors evidents (episodi de Poblet), però la cosa no passa a ser greu i queda en disputes entre juristes castellans, que defensen el poder absolut del monarca i juristes de la Corona d’Aragó que defensen el pactisme. És a la primera meitat del XVII quan s’inicia una forta catalanofòbia a l’entorn de la Cort de Madrid, INDUÏDA, que no pas provocada pels catalans, que centrem en la figura de l’escriptor Quevedo, sobretot pel seu posat adulador cap a Olivares, que ben bé el va pagar F.FERRER p.67. Personatges a part (el mateix Olivares increpa el 1640 als ambaixadors catalans quan se n’assabenta de la mort del virrei, titllant-los de “peor que holandeses”, crec que cal considerar una cadena de fets anteriors que poden explicar el perquè de tot plegat més enllà d’una situació concreta: 1492(curiosos els paral.lelismes jueu-català),(1521), 1609 i 1640. Aquesta concatenació de fets, units al procés de decadència de la monarquia hispànica (Ai dels vençuts o dels febles quan les coses no van bé!) ens condueix a considerar que la teoria de l’enemic interior casa molt bé amb la catalanofòbia. Felip V de Borbó en va ser un gran aprofitador i propagador. No cal dir que, vistes les circumstàncies actuals, l’operació fou tot un èxit.

2.- La revolta dels “barretines” demostra que els problemes anteriors a 1640 segueixen ben vius.

  Les dues revoltes entre 1687 i 1689 són similars, per la banda popular, a la revolta de 1640. Les causes són idèntiques; els abusos comesos per les tropes en els allotjaments forçosos, però el desenllaç és fatal per als revoltats, perquè les elits del país i les institucions es posen al costat del poder reial. No cal dir que alguna cosa hi va tenir a veure, en aquesta actitud tan diferent a la de 1640, el fet que, des de 1652, la monarquia tenia el control sobre el procés d’insaculació i desinsaculació dels aspirants a càrrecs polítics tant a la Generalitat com al Consell de Cent.

3.- L’aposta catalana al voltant de la Guerra de Successió espanyola: 1701/1702, 1705/1706 i 1713/1714.

  1701/1702. Corts catalanes amb Felip de Borbó que jura les constitucions i concedeix avantatges comercials i la creació del Tribunal de Contrafaccions, però no accepta deixar de controlar l’accés als càrrecs catalans. Es produeixen ràpidament problemes, que s’agreugen amb el virregnat de Velasco a partir de 1703 LA CIUTADELLA P.81-83. Les violacions de les lleis del país són constants i el promès Tribunal de Contrafaccions no s’arriba a convocar mai.

  1705-1706. Pacte dels vigatans i Pacte de Gènova amb Anglaterra, que es compromet i molt. Setge català-aliat de 1705 i setge borbònic (Felip contra Carles) de 1706, que acaba amb derrota i retirada borbònica, eclipsi solar (Rei Sol), inclòs. Barcelona, capital de Carles III a la península.

  1713-1714. La traïció anglesa es produeix el 1713 en signar, per separat, els tractats d’Utrecht amb Felip de Borbó, però ja venia preparada des de 1709 pel comte de Bergheick i la seva peculiar política exterior avalada per Felip de B. L’ambaixador borbònic Monteleón, pel seu compte, va trobar la fórmula que esquivava les reticències angleses i el compliment del pacte de Gènova el 1713: concedir als catalans els mateixos privilegis que tenien els castellans, que els havien perdut a partir de la derrota de les Comunitats de Castella el 1521. Després, el Tractat d’Evacuació dels exèrcits aliats deixa sola Catalunya. Això no obstant, la Junta de Braços decideix resistir i declarar la guerra als dos Borbons. LA TRAÏCIÓ ANGLESA P.188. L’aposta final és resistir per vèncer i s’hi va estar més a prop del que un pugui pensar. La prova; el setge de Barcelona s’inicià el juliol de 1713 i l’exèrcit català de l’exterior va estar a punt d’aixecar el setge. Això, a més a més d’una situació internacional molt poc consolidada. Felip de Borbó mai no va acceptar, en el transcurs de les negociacions, únicament i exclusiva una qüestió; la catalana i el manteniment dels seus privilegis i constitucions, que, segons ell mateix, “los dejaba más repúblicos que ingleses y holandeses”.

4.- Mort forçada del pactisme i defensa de la seva pervivència durant el segle XVIII; el caliu de la Renaixença del segle XIX.

  Ocupada Mallorca el 1715, les tropes borbòniques han acabat imposant l’absolutisme a gairebé tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó. La situació queda ben descrita així: FERRER P.80. La repressió entre 1714 i 1725 (Pau de Viena) és horrorosa i abasta tots i cadascun dels aspectes de la vida del país. Entre 1725 i 1736, però, trobem diverses mostres de record i defensa del pactisme i de l’austriacisme. REPRESSIÓ BORBÒNICA P.270 I P. 278-279. (Exemples de l’home del gos i manifest “Via fora els adormits!”).

  El 1758 presentà els seus estatuts, que no foren aprovats fins cinc anys després (perquè ens queixem ara de lentitud burocràtica!), la Junta de Comerç, amb seu a la llotja, nascuda per a explotar les possibilitats del comerç exterior i amb la vista també posada en la instrucció del personal que se n’havia de fer càrrec. Era un autèntic “lobbie” català.

  El 1760, convocades les Corts de coronació de Carlos III, els representants catalans li adrecen un manifest de greuges que reivindica, amb molta prudència, això sí, la restitució de les institucions i lleis abolides el 1714. La resposta va ser, el mateix any, refermar la prohibició de l’ús públic de la llengua catalana, especialment en l’àmbit educatiu.

  El 1773, amb grans similituds amb els fets de 1640, es produeix, el 4 de maig, a Barcelona, l’Avalot de les Quintes. Breu explicació. ROURA P. 147-148. Una de les conseqüències de l’avalot, per tal de calmar els ànims, fou la concessió de formar la DIPUTACIÓ DELS GREMIS, que funcionà un any a la manera de l’antiga Diputació del General, fins que fou suprimida.

  Entre finals de febrer i principis de març de 1789, uns mesos abans de l’inici de la Revolució francesa, tingueren lloc a Barcelona, Mataró, Sabadell i Vic, principalment, els REBOMBORIS DEL PA, on, un cop més, es fa palès un bon nivell organitzatiu de la revolta, que ocasiona repressió, víctimes i, per a calmar els ànims, una suculenta aportació econòmica de, precisament, la Junta de Comerç.

Joaquim Ullan
Fotografies: Jordi Peñarroja