Envia a un amic

L’Onze de setembre i l'estat propi

» Article

  Repressió borbònica i resistència catalana és un llibre d’Antoni Muñoz i Josep Catà que explica incontestablement els fets relacionats amb aquest enunciat, a partir d’una pacient investigació documental en arxius de l’estat espanyol. Estado Español, que deia un segell de correus de 1936 emès i vàlid a l’España franquista, autoanomenada Nacional.
Aquesta investigació de Muñoz i Catà es publica el 2005 amb una acotació temporal: 1714-1736. Amb un treball col·lectiu es podria eixamplar entre les dates límits de 1714 i 2014. I encara, filant prim i seguint l’exemple de la Crònica de Ramon Muntaner, a 1659-2014.

  Hi ha però un altra crònica que avui és possible, tot i que alguns saberuts ortodoxos puguin opinar que seria mancada de perspectiva històrica. La mateixa manca de perspectiva històrica de la gent que, com Castellví, va viure el 1714 i les seves dissortades conseqüències. La mateixa manca de perspectiva històrica de la gent que, el 1914, va viure la constitució de la Mancomunitat de Catalunya de Prat de la Riba o, el 1931, la proclamació de la molt efímera i tímida segona República Catalana del President Macià.
Però amb el mateix valor de testimoni de qualsevol coetani.

  Lluny de jeremiades, es pot fer una crònica de l’evolució de la realitat nacional de Catalunya en el període de la tercera restauració borbònica. Una evolució que finalment esdevé volgudament rupturista, quan la iniciativa popular ha acabat ultrapassant el somort ritme de la política oficial i imposant una autèntica cavalcada cap a la recuperació de l’estat propi.
Aquesta crònica del nostre temps pot ser feta ara a la manera de Muntaner que, en diversos moments de la seva Crònica, avala la “certesa” del seu discurs en el fet que ell era allí quan els fets es produïen.
És doncs, aquesta Crònica d’ara una crònica que poden o podran fer un milió i mig de catalans, en números rodons de la policia municipal de Barcelona. El milió i mig que eren al carrer participant a la marxa per l’estat propi de l’Onze de Setembre d’enguany. Una marxa que marca una fita en el camí del nostre poble.

  Aquesta crònica podria titular-se L’Onze de Setembre i l’Estat Propi, i començar amb la concentració pactada a Sant Boi de Llobregat el 1976, quan l’estació dels ferrocatas es retolava encara com San Baudilio.
Un altre capítol hauria d’estar dedicat a la mítica manifestació de l’Onze de Setembre del 1977 que, vista la marxa del 2012, costa molt de creure que aplegués un milió de manifestants. Ara, cal recordar que en aquella hi participaren molts sobrevivents d’aquells homes i dones que, a la guerra espanyola de 1936-39 contra Catalunya, lluitaren a primera línia i a la rereguarda defensant el país. Lamentablement, la immensa majoria d’ells ja no hi són per viure el moment actual.

  Assimilable a un Onze de Setembre és la manifestació del catorze de març de 1982, una gran mobilització contra la LOAPA (ley orgánica para la armonización del proceso autonómico), la llei española reguladora de la fórmula del café para todos. En aquesta manifestació se supera el plantejament estricte de rebuig a un text legal sorgit de les Cortes Españolas i hom planteja obertament que Catalunya és una nació i té dret a l’autodeterminació (un any després de la maniobra militar borbònica del 23-F de 1981). Aquest dret a l’autodeterminació comença a exercir-se a les consultes per la independència celebrades esglaonadament des del 13 de Setembre del 2009 (a Arenys de Munt) fins al 10 d’Abril del 2011 (a Barcelona).

  Abans de la celebració de la consulta per la independència a Barcelona, i coincidint amb la definitiva retallada feta pel Tribunal Constitucional de Madrid al nou estatut d’autonomia, Òmnium Cultural convoca una manifestació per al 10 de Juliol del 2010, amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, amb el suport d’unes 1600 entitats i la majoria dels partits representats al Parlament de Catalunya. La participació (1.100.000 persones, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona) és ja clarament un clam per l’estat propi. Un clam superat a la marxa de l’Onze de Setembre d’enguany, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana amb el claríssim lema unitari “Catalunya, nou estat d'Europa”.

  Un milió i mig de manifestants al carrer (segons la guàrdia urbana de Barcelona) han forçat al govern de la Generalitat, aquest 2012, a l’abandonament de la via autonomista, reconeguda finalment com via morta, i comprometre’s en el procés que porta cap a la recuperació de l’estat propi.

  L’Onze de Setembre de 1714 és només el punt d’inflexió que separa dos temps de la nostra història com a poble: la defensa de l’estat i la lluita per la seva recuperació. I ara som, per fi, a les envistes d’encarrilar l’autèntic final de la guerra de Successió.

1976. La vigília de l’Onze de Setembre, la seu de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes estrena la seva Senyera.

1976. Participants a la concentració baixen del tren a l’estació de Sant Boi.

1977. Combatents de 1936-39 presents a la manifestació de la Diada.

1977. Un aspecte de la manifestació passant per la Ronda de St. Pere.

1982. Catalunya contra la LOAPA.

1982. Contra la LOAPA, dues importants afirmacions: som una nació, autodeterminació.

2009. El telenotícies de TV3 informa de la consulta sobre la independència d’Arenys de Munt.

2011. Final de la llarga Consulta sobre la independència a Barcelona el 10A.

2010. L’espoli fiscal o “Espanya ens roba”, a la manifestació del 10 de juliol.

2010. La manifestació del 10-J, assaig general per a la marxa de l’11-S del 2012.

2012. L’estelada és una bandera de combat dissenyada oficialment, amb influències cubanes, el 1918.

2012. La marxa per l’estat propi, una gran festa familiar.

2012. La independència vista com a remei inevitable.

2012. La marxa esgota les existències d’estelades a botigues i parades.

2012. BYE, BYE. GAME IS OVER. Traducció: Adéu, s’ha acabat el bròquil!

2012. La guerra de Successió és a punt d’acabar-se.

Jordi Peñarroja
Escriptor i fotógraf