Envia a un amic

Conferència: “La repressió borbònica i l’exili austriacista”, amb Josep Catà (Investigador i escriptor)

» Actes culturals - Cicle "Catalunya, història d'una independència. Abans i després de 1713"

Índex:

• Resum de la conferència (a càrrec de Josep Catà, professor i investigador)
• Recull fotogràfic (Fotos: M. Miró)

  La sisena conferència del cicle organitzat pel Cercle Català d'Història i que duu per títol, "CATALUNYA, HISTÒRIA D'UNA INDEPENDÈNCIA. Abans i després de 1713" va anar a càrrec del professor i investigador Josep Catà. La seva conferència, amb el títol de "La repressió borbònica i l’exili austriacista", es va celebrar al Centre Comarcal Lleidatà, (Gran Via de les Corts Catalanes núm.592), el passat dijous 20 de febrer de 2013 a les 7 de la tarda.

» Resum de la conferència (a càrrec de Josep Catà, professor i investigador)

1) INTRODUCCIÓ RECORDATÒRIA

  La Guerra de Successió representà, a nivell peninsular i a nivell continental, l’enfrontament armat entre els models absolutista i pactista.

  Durant la guerra es produí una victòria militar pactista a Europa i una victòria militar absolutista a la monarquia hispànica.

  A partir de 1713, els tractats successius d’Utrecht, Rastatt, Baden i d’Evacuació de Catalunya deixaren el Principat sol davant de l’exèrcit de les Dues Corones. Malgrat tot, finalment, la Junta de Braços decidí la resistència a ultrança, que donà lloc a una guerra de més d’un any, “la guerra dels catalans” (1713-1714).

  Les capitulacions de Barcelona i Cardona i l’aïllament internacional català deixaren les mans lliures al poder absolutista castellà per dur a terme el seu anhel cobejat llargament: acabar amb tot vestigi de model pactista a Catalunya i drenar fiscalment la seva economia sense traves.

  La catalanofòbia generada per l’entorn cortesà madrileny i induïda sobre la població de la Corona de Castella va ser un factor de primer ordre a l’hora de mobilitzar l’esforç bèl.lic filipista i, també, a l’hora de planificar i aplicar la repressió.

2) OBJECTIUS I INSTRUMENTS DE LA REPRESSIÓ

  Som de l’opinió que la repressió, en les seves línies generals, estava programada amb antelació. No així els detalls concrets de la seva aplicació en cada un dels àmbits que afectà. Els precedents repressius de l’Aragó, de València i dels territoris del Principat ocupats abans de la caiguda de Barcelona, així com laconditio sine qua nonsobre la no acceptació de la continuïtat de la sobirania catalana, que tots els negociadors filipistes en els escenaris internacionals foren obligats a seguir,denoten un projecte repressor global ben definit. Per altra banda, però, la discussió sobre quin destí havia de tenir Barcelona, relacionat aquest amb la més que probable construcció de la seva ciutadella, així com el fet de no tenir establertala finalitat concreta quecalia donar a algunsdels símbols catalans, com també les continuades consultes a la cort de Felip V sobre el tractament que havien de tenir els presos polítics, són circumstàncies que evidencien que no tot estava previst al detall en el programa repressor.

  L’objectiu principal de la tasca repressora era assegurar per sempre el domini de la monarquia filipista i l’aristocràcia que li donava suport sobre tot el territori del Principat i la seva població. Aquest objectiu, llargament anhelat des del temps de la monarquia dels Habsbug, requeria, un cop es donessin les circumstàncies adequades, l’aplicació d’un model repressiu basat en l’ús arbitrari i indiscriminat de la força militar sobre tots els sectors i àmbits socials. Aquest model va crear escola i fou aplicat mecànicament en temps posteriors (avalot de les quintes i bullangues del segle XVIII, bombardejos del segle XIX, estats de guerra, dictadura de Primo de Rivera, dictadura franquista). En el cas de l’ocupació borbònica de Catalunya a partir de la Guerra de Successió, la historiografia catalana ha encunyat, al respecte, l’expressió “terrorisme militar”. La repressió tingué un efecteil.limitat. Abastà tots els sectors socials, tots els racons del país, tota la seva estructura institucional, la seva economia, la seva estructura defensiva militar, la seva llengua, el seu sistema universitari, la seva organització gremial, els seus símbols i, tot plegat, el seu imaginari col.lectiu, atès que el seu objectiu fonamental era fomentar primer la por i, un cop aconseguida la submissió resultant, arribar a l’oblit del passat sobirà per sempre.El mateix Felip V expressà de manera clara la importància d’aconseguir esborrar de la memòria col.lectiva aquella situació política pretèrita: “(...) Los fueros y antiguos usos de Cataluña que es lo que se debeolvidar y lo que absolutamentetengonegado y abolido...” (1715).

  L’anul.lació “manumilitari” de la sobirania catalana, les seveslleis i lesseves institucions fou refermada amb el decret de Nova Planta de 1716. La crema de constitucions i privilegis i la destrucció de símbols propis de la sobirania catalana o de la resistència van ser alguns dels instruments aplicats a tan desitjadafinalitat.

  La confiscació de propietats públiques i privades com a botí de guerra tingué com un dels efectes secundaris, a més a més de la ruïna de les més de mil famílies afectades, i l’augment consegüent del patrimoni reial, el de la indefensió presidiària dels empresonats del 1714. Tampoc no cal menysprear l’efecte intimidatori d’aquesta acció.

  La multiplicació de la pressió fiscal sobre el país, en un principi, va retardar la seva recuperació econòmica, encara que no la va poder impedir. El Cadastre Reial, els nous impostos indirectes i el manteniment dels impostos anteriors significaren un augment de la càrrega impositiva total d’un 150%. Un poble vençut i forçat a fer front a un fisc depredador tenia dues opcions, les dues favorables, si més no al curt termini, als objectius borbònics: centrar les energies en la feina del dia a dia o fugir del territori davant la incapacitat de fer front als pagaments d’impostos.

  La presència d’un exèrcit d’ocupació permanent, de més de 30.000 efectius, el manteniment del qual anà a càrrec de la població, fou un dels elements intimidatoris de primer ordre.En el cas de Barcelona el contingent d’ocupació se situava al voltant dels 6.000 militars, la qual cosa venia a representar una quarta part del total del seus habitants. En aquest cas aquesta presència assegurava la possibilitat de tirar endavant les obres de construcció de la Ciutadella. El de Girona va ser un cas extrem, atès que la tropa ocupant representava dues terceres parts del total de la població.

  Les prohibicions sobre la llengua catalana ila imposició de la llengua castellana fou el resultat d’un premeditat pla de substitució lingüística. Escollim, per ser altament significatiu, un dels abundants textos de l’època al respecte: “(...)que en la Real Audiencia y ante los Corregidores se sigan los pleitos en Lengua Castellana (....) mandando al mismotiempo V. Magestad que en todas las escuelas de primeres letras y de Gramática no sepermitanlibros impresos en llengua Catalana, escribir ni hablar en elladentro de las Escuelas, y especialmenteaprendan la Doctrina Cristiana en nuestra llengua; que por estos medios suaves se iráhaciendocomún en el Principado(...)” (Consejo de Castilla. Sessió del 13 de juny de 1715).

  La repressió sobre les elits resistents, que patiren execucions, empresonaments i exilis. Les execucions de líders militars com Bac de Roda i Moragues, la d’aquest d’una brutalitat extrema i molt semblant a la que patí Manuel Descatllar a Perpinyà el 1674, cercaven crear i imposar la por sobre el gruix de la població. L’empresonament dels cabdills polítics i militars que no pensaren a fugir o que no pogueren fer-ho, fou acuradament preparada i executada, moltes vegades amb justificacions més que rebuscades, com en el cas de Joan deLanuça, i d’altres amb incompliment dels acords de capitulació existents. Cap dels afectats tingué la possibilitat de defensar-se en un judici previ perquè foren empresonats sense aquest requisit legal. Això els ocasionà més d’un maldecap addicional a aquells que tingueren l’oportunitat, sobretot a partir de la Pau de Viena de 1725, de ser posats en llibertat.

  La repressió popular.L’eliminació del sistema pactista català suposà també l’eliminació d’un sistema de garanties individuals com les processals, el dret de reparació i la inviolabilitat de domicili i de correspondència. Aquest fet facilità que, un cop acabada la guerra, les presons i espais habilitats per a tal finalitat estiguessin pleníssims de gent de tota condició social. Les condemnes a galeres foren abundants, així comles execucions anteriors i posteriors a la publicació del ban de prohibició d’armes el 3 d’octubre de 1714. En força ocasions els cadàvers dels executats eren exposats, com va passar el 1713 en el cas de Bac Roda, a les vies d’accés de les poblacions respectives. La intenció d’integrar la por com a element de dissuasió en la vida quotidiana era ben evident.La cruesa de la repressió ja havia estat experimentada per les tropes borbòniques en territori hispànic i també, arran de les revoltes dels Angelets de la Terra, als comtats catalans del nord quaranta anys abans.

  Barcelona i la Ciutadella. La pretensió de bastir una ciutadella a Barcelona que servís per assegurar el domini de la ciutat i de total Principat sorgí amb força a la cort hispànica el 1640, arran de l’inici de la Guerra de Separació. El projecte quedà ajornat per les circumstàncies desfavorables a la Corona hispànica que tingueren lloc durant la segona meitat del segle XVII. El 1704, amb una Barcelona que ja havia estat assetjada per la flota austriacista, el projecte tornà a posar-se sobre la taula. El 1714, amb totes les condicions favorables per a impulsar el projecte, i després d’un debat previ molt significatiu sobre el futur de Barcelona, s’encarregà el projecte a l’enginyer militar JorisProsper VanVerboom. La construcció, que finalitzà el 1718, suposà la destrucció d’una part del barri de la Ribera, que venia a representar un 18% de la superfície total de la ciutat. El Born deixà de ser el centre neuràlgic de la ciutat. Feliçment avui coneixem una part d’aquell tros de ciutat desapareguda. Per altra banda, la Ciutadella fou enderrocada, quasi totalment, el 1869.

3) L’EXILI AUSTRIACISTA

  El desenvolupament de la guerra originà fins a tres exilis. El primer fou un exili internque esdevingué amb motiu de la derrota d’Almansa i l’ocupació filipista d’Aragó i de València. Nombrosos austriacistes, d’entre ells unitats militars senceres que seguiren lluitant fins al final de la guerra, es dirigiren cap a Catalunya. Pel març de 1713 tingué lloc un episodi d’exili oficial. L’emperadriu Elisabet Cristina i el seu seguici abandonaren Barcelona. Ramon de Vilana-Perlas fou un dels personatges més destacats d’aquest grup. La seva destinació fou Viena. Les capitulacions de Barcelona i Cardona obriren pas al gruix de l’exili, que no tingué res d’ordenat, a diferència de l’anterior. Els germans Desvalls i l’ErmengolAmill foren personatges destacats en aquesta sortida massiva d’exiliats. La immensa majoria es dirigiren als dominis de la casa d’Àustria, ja fos a la cort de Viena, ja fos a les possessions italianes, de manera directa o fent un periple a través de Mallorca, Eivissa o Gènova. La guerra de la Quàdruple aliança originà un exili menor entre 1717 i 1719. En xifres totals, hom calcula que sortiren del país entre 25.000 i 30.000 persones. Algunes feren carrera militar i/o política (Vilana-Perlas, els Desvalls i Amill), d’altresescrigueren els seus records de la guerra (Francesc de Castellví) i molts tingueren una vida més anònima, però també esforçada, a l’exili, com els fundadors de la Nova Barcelona (Timisoara).

4) BALANÇ DE LA REPRESSIÓ

  Sense deixar de banda les atzagaiades repressores patides durant el curs de la guerra, el període entre 1714 i 1725, any en què se signà la pau de Viena, fou el de màxim rigor repressiu. Hi contribuïren també a la duresa del període els efectes de la guerra de la Quàdruple Aliança i la nova onada repressiva que aquesta provocà en el país, sobretot l’any 1719. Això no obstant, malgrat que el rigor va anar de baixa, entre 1725 i 1736 encara es donaren força casos de persecució, provocats tant per l’animadversió de la cort espanyola i la seva desconfiança total sobre tot allò que fos català, elements botiflers inclosos, com per les conseqüències de les obligacions de devolució patrimonial que Felip V havia acceptat a Viena. En tot cas, si bé l’impacte immediat de la repressió fou brutal, un repàs a la història posterior no pot més que certificar el fracàs del seu gran objectiu; l’oblit. El creixement econòmic i demogràfic de la segona meitat del segle XVIII i la Renaixença del segle XIX, basada en aquell, posaren les bases del catalanisme contemporani i la recuperació d’un cert nivell d’autogovern durant els períodes 1914-1923, 1931-1936 i de 1980 en endavant. El futur encara no és escrit, però mentrestant el Parlament de Catalunya ocupa l’antic arsenal de la Ciutadella, el monument al general Moragues està situat de cara a l’espai on el seu cap penjà durant 12 anys,Villarroel, Casanova i Bac de Roda tenen dedicats carrers importants a Barcelona, com també les institucions que es volgueren relegar a l’oblit, la llengua catalana torna a ser oficial, les universitats clausurades gaudeixen de bona salut i l’interès ciutadà pel coneixement del que aquella guerra i les seves conseqüències significaren va en augment.

» Recull fotogràfic (Fotos: M. Miró)

Cercle Català d'Història
Fotos: M. Miró