L'estudiós Jordi Bilbeny afirma que l'autor d'«El Quixot» descendia d'una família catalana.
Al llarg del temps s'han escrit moltes pàgines sobre l'origen de Miguel de Cervantes Saavedra, autor d'El Quixot, basades en investigacions i en les dades, de vegades contradictòries, que l'escriptor ofereix sobre si mateix. A la resta d'estudiosos, alguns d'ells catalans com Martí de Riquer, s'uneix una altra veu, la de Jordi Bilbeny, un investigador del Maresme, professor de llengua catalana al Centre Penitenciari de Dones de la Ciutat Comtal. Bilbeny diu que està convençut que El Quixot es va escriure en català i assegura que Cervantes era en realitat Servent, descendent d'una família que tenia el seu solar a Puigcerdà i que es va estendre per tot el Principat, València i Nàpols.
Segons Bilbeny, expert en el tema de la censura política, en els segles XVI i XVII els llibres passaven pel censor abans de la seva publicació i els autors catalans eren obligats a escriure en castellà, l'idioma del rei, perquè es considerava «una ofensa no escriure en la llengua majoritària». «La censura és un òrgan de control ideològic i polític, i quan una obra apareix, si no està d'acord amb els postulats oficials, s'arregla per al que l'Estat necessita: si s'ha d'eliminar un capítol, s'elimina».
Afirmar que El Quixot es va escriure en català encara no és possible, diu, perquè manca de totes les dades i, sobretot, perquè l'original no s'ha trobat. Però diu que està convençut de la seva catalanitat de naixement, ja que són moltes les pistes «que ho confirmen». «La censura reial, política i religiosa ha adulterat la personalitat de Cervantes», diu.
Bilbeny explica que el Miguel de Cervantes «nascut a Alcalá de Henares, descendent de camperols i fill d'un pobre metge de poble, no encaixa amb la biografia del nostre autor». Qui va escriure El Quixot no podia procedir d'una família sense cultura perquè a la novel·la «mostra coneixements de filosofia, llenguatge notarial, medicina, cartografia, de moltes altres disciplines i una visió i una ideologia polítiques crítiques amb Castella, amb les seves classes dirigents, fa una crida a favor del bandolerisme dient que la millor lluita per la justícia, la dignitat, està a les mans dels bandolers». En aquest punt, Bilbeny comenta com del bandoler català Rocaguirnarda «fa un desmesurat elogi, el retrata com un místic». Cervantes també «defensa la llengua vernacla i denuncia els que canvien de llengua» i, a més, «als seus llibres denuncia la prepotència castellana, l'orgull i el fanatisme en matèria religiosa. No oblidem que ens situam a la Contrareforma». «Un autodidacte podria escriure una obra així?», es pregunta l'investigador.
Una altra línia d'argumentació passa pels comentaris de Cervantes a El Quixot sobre Tirant lo Blanc, novel·la que qualifica com «la millor del món»; o per la descripció de València com «la ciutat més maca d'Europa»; o de Catalunya, quan a Persiles y Segidmunda, una de les seves Novelas ejemplares, la resumeix com «la millor nació del món».
També és important destacar, segons aquest estudiós, que una gran part de la biografia de Cervantes transcorre per llocs pertanyents a la corona catalanoaragonesa; que el virrei de Mallorca intercedís per rescatar-lo quan va ser pres a Alger, o que les primeres edicions d'El Quixot es fessin a Lisboa, Barcelona, València i Anvers (Flandes), «territoris que se situaven davant el poder centralista». Són moltes les dades que aporta Bilbeny, qui presenta la seva teoria a la pàgina web www.histocat.cat. Com les que es refereixen a la família Servent, d'una de les branques de la qual procediria l'escriptor, que les referències històriques situen a la Cort ja en el segle XIII. «Els Servent balears, d'Eivissa, van passar a Castella i es van dir Cervantes». La saga dels Servent «encaixa» millor amb el Cervantes escriptor culte, militar, que demana un càrrec a la Cort i arriba a ser recaptador del fisc reial.
El CCH
