Envia a un amic

Espai-tertúlia al Cafè de l'Òpera: “Els ibers, els nostres ancestres nacionals?”

» Actes culturals

  La darrera tertúlia a l'espai del "Cafè de l'Òpera", va portar per títol “Els ibers, els nostres ancestres nacionals?” i va estar introduïda per n'Antoni Jaquemot, col·laborador del Cercle Català d'Història. Durant l'hora i mitja llarga que va durar la tertúlia, vam poder gaudir d'un apassionat debat entre les moltes persones que es van apropar a conèixer un tema no gaire difós per la nostra historiografia.

  Resum de la xerrada en el Cafè de l’Òpera per iniciativa del Cercle Català d’Història.

• El català, és el fet diferencial més rellevant de la nostra nacionalitat.
• El que ens defineix. Procedeix del substrat, el qual és iber.
• El substrat són els elements de l’antiga llengua ibera que es van incorporar al llatí vulgar que van haver d’aprendre els nostres avantpassats i que, en el transcurs del temps va evolucionar en català.
• Si en lloc dels ibers haguessin estat celtes, la llengua que ara parlem seria diferent, més propera al castellà.
• La llengua, doncs, és el fet fefaent que els nostres ancestres nacionals van ser els ibers.

  Els ibers no eren un poble del neolític que vivien en coves, unes tribus salvatges. Pertanyien a una civilització cultural on mantenien una llengua pròpia escrita, la qual atansava un territori ampli, del Llenguadoc a Múrcia en la seva etapa plena.

  La importància de la cultura i estructura política va ser tal que els romans la van respectar fins al final de la república. Les monedes s’encunyaven amb llegendes de llengua ibèrica i els noms dels magistrats que hi figuraven eren ibers.

  Posseïen una religió o tradició, també pròpia: la incineració, corresponent a la cultura dels camps d’urnes. Era propi dels ibers i no pas dels celtes com ens havia assegurat la historiografia espanyola. Les troballes arqueològiques demostren que va sorgir al nord de Catalunya.

  Els ibers eren també un poble guerrer. No constituïen un estat unitari però es confederaven contra un enemic comú: contra celtes, púnics o romans.

  Els estudis lingüístics acosten l’iber a l’aquità i al basc que, junt amb la cultura dels camps d’urnes, demostra una procedència invasiva del nord. No del sud com ens han volgut fer creure. Ho avalen els recents estudis.

  Els celtibers, que van utilitzar l’alfabet iber, van ser la unió, en territoris fronterers del nord de l’Ebre, de les dues ètnies obligades per la “pax romana”.

  El nom d’ “iber” no és iber sinó grec. En tot el lèxic ibèric trobat fins ara, unes dues mil paraules, tan sols un hàpax, un element escrit trobat a Elna d’administració grega, apareix part del nom “iber”.

  Ibèria, al meu entendre, procedeix d’ *Hipèria “més enllà”. Existia una altra Ibèria al Cauques. Estrabó ho palesa quan diu “Ibèria, o sigui, Occident”.

  La procedència, doncs, del nom “iber” del riu Ebre no és exacte. El mateix Estrabó indica que a l’Ebre l’anomenaven “Oleo”, nom llatinitzat i confós de l’element iber ‘olo’ que vol dir “aigua”.

  Els rius Tinto i Odiel de Huelva van ser denominats també ‘Iberus’ per Rufus Avié. Aquest fet ha estat aprofitat per la historiografia espanyola per unir dos punts allunyats de la Península i veure-hi una unitat ètnica.

  És possible que, en temps remots, els ligurs fossin el poble més antic de la Península i els ibers una altra onada posterior del mateix poble ligur procedent del nord.

  La coincidència del territori on escrivien l’ibèric amb signatari nord, central i alfabet ibero-grec amb els Països Catalans actuals, ja va ser assenyalat per Bosch i Gimpera.

  La connexió dels diferents territoris ibers devia ser la raó per la qual la dita Reconquesta es va realitzar seguint la unió d’aquests pobles que devia romandre en la memòria eclesiàstica i col·lectiva.

Antoni Jaquemot