Envia a un amic

Conferència: "Què se’n va fer dels herois de la guerra de Successió?"

» Actes culturals

  El Museu d'Història de Catalunya va estar present en la conferència "Què se’n va fer dels herois de la guerra de Successió?". L'acte va anar a càrrec de n'Antoni Muñoz i en Josep Catà, historiadors. També comptà amb la participació de n'Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya, i en Jordi Creus, director de la revista ‘Sàpiens’.

Intervenció d'en Josep Catà

  PRESENTACIÓ REVISTA “SÀPIENS” NÚM. 89. “Què se’n va fer dels herois del 1714?”. Barcelona. Museu d’Història de Catalunya. 11/03/2010.

  1.- El nostre agraïment triple. Bon vespre a tots i a totes i gràcies per la vostra presència. Tot seguit un triple i particular agraïment.

  Primer,a la revista “Sàpiens” i, particularment, al seu director, l’amic Jordi Creus per donar-nos veu un cop més i pel detall de la revista en presentar, en format de columnes, d’acord amb els llocs d‘internament, el perfil dels 20 empresonats, la qual cosa ens sembla, de cara al públic lector, visualment i organitzativa molt adient.

  Segon, al periodista Arnau Cònsul per la síntesi argumental ben aconseguida i entenedora que ha assolit i més tenint present el volum d’informació que ha hagut de processar, tant de l’Agustí Alcoberro com nostra.

  Tercer, i finalment, al Museu d’Història de Catalunya, i particularment al seu director, amic i company de professió, l’Agustí Alcoberro, per brindar-nos l’oportunitat de poder reunir-nos ací amb tots vosaltres i disposar de la possibilitat d’exposar part de les nostres recerques.

  2.- Anunci. No voldríem deixar passar l’ocasió d’anunciar-vos que, just d’aquí a mig any, pels vols de l’Onze de Setembre, apareixerà, dins la col.lecció “Episodis de la Història”, de Rafael Dalmau Editor,el nostre quart llibre, dedicat, precisament, als presos de 1714. Allà hi podreu trobar una informació detallada de les trajectòries vitals de tots aquests personatges i d’altres sis d’un perfil similar, però no exacte, que nosaltres incorporem: Joan Lanuça, Salvador de Tamarit, Josep Pinós, Grau Peguera i els dos germans Ribera, Carles i Josep Antoni.

  3.- El col.lectiu de presos. Aquest grup presenta un seguit de característiques i trets comuns; tots han defensat amb les armes la causa de l’arxiduc Carles; tots, excepte Tàrrega, han seguit lluitant contra els dos Borbons després de l’evacuació dels exèrcits aliats en l’últim tram de la guerra(1713-1714), quan Catalunya resta sola enfront dels dos exèrcits borbònics; la gran majoria d’ells han ostentat grau militar, des de sergent major fins a general de batalla; tots ells patiran captiveri: quinze, el màxim, d’11 anys(fins a la pau de Viena de 1725), mentre els altres cinc seran a la presó de 4 a 5 anys; tots patiran els rigors i les penalitats del captiveri, sovint en condicions infrahumanes; tots van patir la incautació de llurs patrimonis i, per tant, depenien d’altri a l’hora de vestir-se, menjar i sobreviure; tard o d’hora, fet normalíssim, tenint presents les condicions de l’empresonament, cauran en la desesperació, i, per últim, cap d’ells no va ser sotmès a cap tipus d’enjudiciament ni abans, ni després del seu empresonament. Tot plegat justifica amb escreix que poguem definir aquest col.lectiu com a col.lectiu de PRESOS POLÍTICS, atès que, a més a més, les acusacions en contra seva, en absència de procediment judicial,es basen en la IMPUTACIÓ UNILATERAL per part borbònica, del delicte de REBEL-LIÓ (salvant les distàncies i circumstàncies, el mateix concepte que utilitzaven els tribunals franquistes en el seu moment).

  Altres fets, aquests diferenciadors, poden ser comprovats dintre d’aquest grup. El més destacat, sens dubte, és la procedència territorial diferenciada; 19 procedeixen dels diferents estats de la Corona d’Aragó (12 de Catalunya, 4 de València i 3 de l’Aragó) i 1 de Castella. Això ve a demostrar, un cop més, que els catalans no van estar sols en la seva resistència final i que també, com en d’altres ocasions, Catalunya fou la darrera terra d’acollida peninsular dels que no es resignaven a viure sota l’absolutisme i l’opressió. Un altre tret diferencial, però perfectament comprensible ateses les circumstàncies, fou el fet de demanar o no el perdó reial a Felip V, perdó que alguns demandants obtingueren i d’altres no. Nosaltres som de l’opinió que les circumstàncies justificaven plenament la sol.licitud del perdó, perquè la situació dels empresonats va arribar a ser de pura necessitat de sobreviure; la fam, el fred,les malalties, la manca d’higiene, la presència d’aigua abundosa a les cel.les, l’aïllament, la frustració davant la inutilitat de les seves súpliques, la desesperança, fins a 1725,en les gestions de Carles d’Àustria per alliberar-los (“nos deja mártires”deia en Bellver en una de les seves cartes)...tot plegat configurava un escenari autènticament i literària (lasciate...) dantesc. Per nosaltres el fet de demanar el perdó reial no té cap més explicació que la supervivència i no treu un bri de dignitat a cap dels presos. Tot i les circumstàncies tan adverses apareixeren alguns exemples escruixidors de solidaritat entre els empresonats. N’esmentaré dos casos, un, de sanguini, el de Ramon de Sanç cap al seu pare, Francesc de Sanç, acompanyant-lo a la presó d’Hondarribia i tenint-ne cura fins a l’indult d’ambdós, l’any 1719. L’altre exemple, no sanguini, es donà en el que podriem anomenar societat Torres-Maians, valencians tots dos i presos primer a Pamplona i després a Segòvia, malalt molt greu i extremunciat cinc cops Torres i gairebé cec, però sense cap pensió alimentària Maians. Tots dos van crear una autèntica societat de socors mutu; Maians tenia cura de Torres i Torres passava a Maians part dels seus aliments...la cosa es va complicar moltíssim quan, des de Madrid (i desconeixent la situació), es va donar ordre de separar-los en atenció a unes súpliques prèvies relatives a la millora de les condicions de presó. Com va acabar la cosa ja ho podreu llegir a partir de setembre, però, per tal que no patiu, ja us avanço que la societat no es va pas dissoldre fins l’alliberament de tots dos.

  4.- Per últim ens agrada manifestar-vos la nostra petita i particular satisfacció (tot s’ha de compartir; les penes, però també les alegries) per haver pogut contribuir modestament en la millora de la informació que ens va llegar Francesc de Castellví, al qual el gremi d’historiadors dels Països Catalans mai no li estarem prou agraït. N’estem particularment contents d’haver assenyalat la cura que van tenir de Basset, en els seus últims anys de vida, els jesuïtes de Segòvia, i, sobretot, per haver pogut aclarir les circumstàncies reals de la mort del general Villarroel, que no va poder sortir viu del Castell de San Antón de la Corunya. I un servidor, que té el seu domicili barceloní al carrer que du el nom del general, encara se sent més satisfet si és possible. Moltes gràcies per la vostra atenció.

Intervenció d'en Toni Muñoz

  Bona tarda, farem un petit relat de la sort o dissort dels vint dirigents militars que foren empresonats després de l‘ONZE de SETEMBRE. Hi ha informacions que figuren a la revista Sàpiens i altres no, a més a més que hi falten una munió de dades, en concret les referents a la presó o bandejament dels dirigents polítics, que conformaran el llibre que esperem que publiqui aviat l‘editorial Dalmau. La major part d’aquestes informacions han estat obtingudes de les fonts documentals dipositades a l’archivo de simancas, on sempre, i de fa ja temps, he tingut totes les facilitats per poder investigar-les.

  Bé,incomplint la paraula donada pel mariscal Berwick de respectar vides, hisendes i que cadascú podria viure lliurement a casa seva, el 22 de setembre foren detinguts, i embarcarts al vaixell Nostra Senyora de Gràcia bona part dels dirigents militars que van comandar diferents regiments:

• del regiment del Roser, Josep Bellver i Balaguer, general de batalla i coronel del regiment i Francesc Vila, tinent coronel
• del regiment de la Fe el seu coronel Sebastià Dalmau, el capellà castrense Simón Sánchez i el sergent major Gaietà Antillon
• del regiment de la Diputació el seu coronel Francesc Sans i Monrrodon, el seu fill Ramon Sans capità de granaders i Nicolàs Aixandri tienent coronel del dit regiment
• del regiment de Sant Narcís el seu coronel Joan Llinàs i Escarrer
• del regiment valencià dels Desamparats el seu coronel Josep Torres, i el tienent coronel Francesc Maians
• del regiment de Sant Vicenç Ferrer el tinent coronel i capità de la companyia de la quietut Joan Bordes

  Per suposat també fou empresonat el general que manava l‘artilleria, és a dir, Joan Baptista Basset i Ramos.

  Total tretze. La gaseta de París citava aquests noms però afegia que també van ser capturats el fill d‘en Bellver i els germans Desvalls. Afegia la mateixa gaseta: Altres tres oficials es van escapolir per mar el matí del mateix dia. Suposem que seria el coronel Pau de Thoar, el coronel i comandant de Montjüic Blai Ferrer i el tienent coronel Díaz de Aux. Ramon Sans de seguida comunicà que ell anava voluntari per tenir cura del seu pare.

  El 2 d‘octubre van arribar a la badia d‘Alacant. La qual cosa vol dir que van estar ancorats al port de Barcelona diversos dies, i els seus familiars podrien proveir-los de roba, estris de menjar, i altres coses necessaries, que després veurem serien fonamentals pel seu manteniment a la presó.

  Villadarias, capità general de València, només que van arribar comunicà al ministre Grimaldo la urgència del seu trasllat a altres presons amb el raonament següent:

  “he Creído poner En la Consideración de VS, que siendo Estos reos, de una calidad tan vil, habiendo sido Caudillos de la rebelión. y Cabezas de los mas obstinados, no deben mantenerse En toda la Corona de Aragón, pues aunque el Cuidado con que se vivirá para quitarles toda Comunicación será proporcionado a su importancia, pero sin embargo, En caso de ser del agrado de SM, discurría yo que el Enviarlos bien seguros, a las Cárceles del Castillo de Pamplona, ô San Antonio de Galicia, seria el medio mas acertado, para evitar toda contingencia, y esta resolución. no dudo, procure el ultimo desmayo, a los que tuvieren la voluntad viciada”

  En un primer moment es va pensar traslladar-los a Segòvia, però després es va decidir separar-los en dues tandes: Basset, Bellver, els Sans, pare i fill, Llinàs i Bordes a la presó d‘Hondarribia i els altres set: Dalmau, Aixandri, Torres, Maians, Vila, Antillon i Simon Sánchez a la ciutadella de Pamplona.

  Mata i Armau, governador d‘Hondarribia es va lamentar que les presons de què disposava no reunien les condicions de seguretat que demanava la cort, que eren estar en cel.les separades i sense veure la llum. Però des de Madrid li van respondre:

  “Y prevengo tambien a V. Señoría que los dos pressos que ha de tener bien guardados en essa fortaleza son Basset y Belver; Y manda S.M. que embie los otros quatro con buena escolta al Gobernador de San Sebastian”.

  De moment no va fer falta aquest trasllat perquè Mata i Arnau pogué resoldre les mesures de seguretat adients i tots sis romandrien a Hondarribia.

  Partiren d‘Alacant el 27 d‘octubre les dues tandes separades i van arribar-hi el 2 de desembre a Hondarribia, així que pensem que un parell de dies abans arribarien els 7 de Pamplona.

  Les normes que el governador d‘Hondarribia va donar per a la seva custòdia foren: els soldats de guàrdia no podien parlar amb ells, les portes de les cel.les, quan calgués, s‘havien d‘obrir d‘una en una, registrar sovint les parets, el sostre i el terra, mirar per la finestreta sempre que sentissin alguna mena de soroll, i degut a la feina que portava tot això la guàrdia s‘havia de canviar cada tres hores, i les persones que en sortien no podrien tonar a fer guàrdia fins a vint-i-quatre hores després.

  La situació dels empresonats a Pamplona va ser molt semblant. Però faltava una segona tanda.

  El 19 d‘octubre van sortir per Alacant cinc presoners més: el general Villarroel, Antoni del Castillo coronel del regiment de Santa Eulàlia, Euduald Mas tinent coronel del mateix regiment, Miquel Ramon, general de batalla i comandant de cavalleria i Pere Vinyals coronel del regiment de Sant Miquel. Eren les persones que estaven ferides o malaltes com a conseqüència de l‘Onze de Setembre.

  El marquès de Lede va enviar una memòria a Madrid relatant que es van enviar set presos, no cinc; en faltaven el secretari de Villarroel Manuel Medina i l‘oficial Sedeño. Com en faltaven dos es va escriure a Villadarias per a què ho expliqués. El capità general no va saber com es van escapolir aquests dos i per si de cas manà resgistrar totes les presons d‘Alacant i Peníscola i allà es va trobar a Sebastià Soro, sergent major del regiment de Santa Eulàlia i el van incorporar al grup dels cinc que partiren cap el castell de Sant Anton a la Corunya el 20 de novembre. Les condicions del seu confinament serien les mateixes que les dels presos d‘Hondarribia i Pamplona, però els soldats de guàrdia en aquests cas eren el doble que a les altres dues presons.

  Cal remarcar que la cort no va preveure cap mitjans per mantenir-los a la presó ni diners per menjar, ni roba d‘abric o simplement un matalàs. Tot allò ho van haver de pagar amb les petites pertinences que s‘havien emportat, com ara els seus propis vestits, els anells o estris de menjar con forquilles, plats o altres Quan es van exhaurir van haver de contraure deutes i en el moment que ningú els va voler prestar cap tipus de cosa van ser obligats a demanar ajut als seus familiars, però aquest respongueren, cosa que tothom sabia, que les seves hisendes estaven segrestades. La cort autoritzà que dels seus bens segrestats es tregueren quatre rals al dia per cadascú per poder sobreviure. A Bellver i Basset, que no tenien cap tipus de béns, la hisenda reial els donaria sis i quatre rals al dia respectivament.

  La situació dels sis empresonats a la Corunya, arran de l‘intent de fugida de Villarroel el 1717, es va endurir força. El 3 d‘abril de 1718 el capità general de Galícia escrigué a la Cort sobre la misèria que patien:

  “pues han vendido cuanto tenian en sus encierros, para haver de vivir (como me consta ser cierto) en cuya consideración, me piden si quiera los mande dar el pan de municion (àpat dels soldats), para no acabar à manos de el hambre.”

  La resposta del rei fou contundent:

  “Que no viene SMag que se le de racion.”

  A mitjans de 1718 els Sans, pare i fill, i Joan Llinàs van demanar perdó a Felip V el qual els va permetre sortir de la presó d‘Hondarribia i romandre a Sant Sebastià sense poder sortir-ne i havent de presentar-se cada dia al seu capità general, Campo-Florido.

  Basset, Bellver i Bordes es van mantenir a Hondarribia i arran que es va descobrir alguna mena de comunicació entre els presos i els soldats de guàrdia es van recordar les ordres que tenien per fer les guàrdies i, a més a més, es va insistir no obrir la porta per més que ho demanessin, llevat d‘un únic cas:

  “pero si algun preso le diere algun accidente que neçesite de prontta confesion, en este caso solo, y no en ôtro ninguno, se embiará a buscar el mas prontto Confesor, o, primero que se hallasse, y al mesmo tiempo embiar â dar partte, previniendo que si el confesor llegare anttes que la orden del Governador se le abra la prision sin esperar mas orden, esto se enttiende no admitiendo dilazion.”

  El 2 de febrer de 1719 arran de la invasió francesa, integrada en la Quàdruple Aliança, es van traslladar Bellver, Basset i Bordes a Pamplona, per necessitar les seves presons per a magatzems de pólvora i els soldats de guàrdia per emprar-los com a tropa de combat. Reunits els tres d‘Hondarribia amb els sis de Pamplona foren traslladats a l‘alcàsser de Segòvia el 9 de febrer. Si algú té interés en saber si eren sis o set després ho aclarirem.

  Com els tres d‘Hondarribia foren enviats a Pamplona de matinada i gairebé despullats, quan van arribar a l‘alcàsser de segovià, Basset va demanar poder recuperar l‘escassa roba que encara restava a la seva primera presó. La seva petició fou vista pel ministre de justícia i després president del consell de Castella, Luis Miraval, el qual digué el 12 d‘abril de 1721:

  “no Tengo noticia de quien sea este sugeto, ni menos puedo dar dictamen sobre su contenido.”

  Felip V va insistir, doncs sembla que era l‘únic que recordava haver sentit parlar d‘en Basset i tornà a preguntar al ministre guerra Castelar:

  “El Rey desea saber si un Don Juan Baupta. Basset y Ramos a quien se le trajo preso al Alcazar de Segovia y está actualmente en él, Es âquel Basset que Sorprendio a Denia, y fue la Causa de la Rebelion del Reyno de Valencia.”

  Castelar respongué:

  “Se han buscado estas noticias en la secretaria de mi cargo sin averlas podido hallar de los procedimientos de este sugeto, lo que se atribuye â que en ella no ay mas papeles que los causados desde Diziembre del año de 1714 que se estableciò, y que su prision y los motivos que dio para ella sucedieron en los años antecedentes.”

  O sigui que ningú a la Cort va saber respondre perquè es trobava empresonat, al llarg de 7 anys, en Basset.

  Per un altre cantó, Castel-Rodrigo va manar escorcollar el 1721 tots els correus que arribaven a Barcelona i es va trobar una carta de Bellver adreçada a la seva dona Eulàlia, on, entre altres coses deia:

  “Lo que me dan te Aseguro que no vasta y Algunos meses es menester enpennyarse por fuersa porque es una tierra que todo va carisimo considera tu veynte y Cuatro Reales de Alquiler de una Cama que podia aver comprado seis camas como ella y dare mil grasias á Dios de sacar la piel.”

  També parlava malament de l‘emperador i dels holandesos que a les negociacions del tractat de Cambrai no van fer res per reclamar l‘alliberament dels empresonats. La cort descrivia l‘ànim del general amb aquestes paraules:

  “La carta da a entender manifiesta esperanza de bolver la dominacion enemiga, y que le dura a este sugeto aún la pasion necia.”

  Així mateix la carta va provocar l‘aïllament del general Bellver. Com escrigué l‘alcaide de l‘alcàsser González Clavo:

  “este sujeto a causa de su mucha edad que es muy cerca de noventa años, y las melancolias qe. ocasiona una larga prision ha prorrumpido en algunas hablas poco decentes que me han motivado a tenerle con algun especial cuidado, y apartarle de toda comunicación.”

  Un any després el jesuïta Aleson denunciava que l‘almoïna que el rei havia manar entregar a Basset i Bellver se la quedava l‘alcaide de l‘alcàsser, i descrivia la situació d‘aquests dos generals:

  “De donde se sigue, el estar desnudos, y muertos de hambre, y sin hallar quien les quiera prestar para comprar ni una libra de pan; Por no haber podido satisfacer las deudas contrahidas por los atrasos tan continuados de la Real limosna. Quien da este socorro es el Corregidor de esta Ciudad; Pero ha de pasar por las manos de D. Antonio Clavo, Alcaide de el Real Alcazar; y en estas manos es donde se detiene el socorro. Estos pobres hombres no se atreven ni aun a quexar de sus males, porque luego los encierra, y de el modo que puede los aflige. Pero como la necesidad ha llegado a tanto, que no ai mas remedio, que o morir de hambre, o quexarse; se han resuelto, aunque sea acosta de las vexaciones que el Alcaide les quisiere hacer.”

  Bé, no sabem quan tornarien a rebre l‘almoïna.

  També Dalmau va denunciar que el 1710 va prestar al comte Atares, oficial borbònic que es trobava aleshores empresonat a Barcelona, deu mil lliures. Dalmau, degut a la seva misèria, se les va reclamar ara i el comte va respondre que per ordre del rei les va haver de dipositar-les a la hisenda reial. Per tot allò aquesta tresoreria li va entregar quatre rals al dia per poder sobreviure. Dalmau respongué que no era això el que demanava, però tot seria en va. Era en mil set-cents vint-i-dos.

  La salut de Basset va empitjorar a Segòvia i el propi alcaide va haver de reconèixer que:

  “…se halla en hedad de sesenta y ocho años, muy pesado y cargado de humores que le ympiden el mobimiento lo que ocasiona no poder bajar muchos dias a oyr misa; se halla tambien con el aczidente de Ardor de orina, dolores en Rodillas, y piernas, que ziertamente se puede dezir esta ynabil pues a mas de lo rreferido se be acometido frequentemente de amagos de Aplejia? que algunas noches me a obligado a desora, a ymbiar a buscar un confesor teniendo no se quedase en el Aczidente.”

  Com González Clavo no volia que es morís a l‘alcàsser, la Cort va decidir pel desembre de 1723 que se‘l permetés sortir de la presó però sense poder marxar de la ciutat.

  Aquesta escletxa la van intentar aprofitar altres presos, com Bordes, Torres, Maians, Vila, Tàrrega i Dalmau. El metge de l‘alcàsser ho confirmava:

  “«quienes an padecido más y diferentes accidentes que han estado proximos a perder la Vida, en especial Dn. José Torres que se halló sin esperanzas de restituirse con achaques havituales y mui continuos arrojando piedras por la via de orina, y los demas compañeros con melancolia, hypocondria, afectos de pecho, y palpitacion de corazon todos sinthomas de suma gravedaz y riesgo, lo que en mi sentir ocasiona el enzerramiento de su prision, y falta de ejercicio, cuio remedio eficaz, y mas prompto fuera darles alguna ampliacion, y hacer ejercicio competente.”

  Joan Bordes va afegir aquest petit memorial colpidor:

  “dise que de los dies anyos que ha que está Preso los tres Primeros estubo en una Bodega que chorraba lagua por no tener texado y quando lo isieron el suplicante estaba tullido de lo qual ha Padesido y Padese lo que Dios nuestro Señor y el mundo sabe y los remedios que se asen no sirven por faltar el Primero de Poner las manos al deguelto.”

  Tot això es produïa el 1724. La Cort va autoritzar poder sortir de l‘alcàsser, però tornant-hi per dormir, a Torres, Maians, Vila i Tàrrega. Per tant els quatre que no aconseguiren trepitjar el carrer abans de 1725 foren Bellver, Dalmau, Bordes i Aixandri.

  Bé, fa una estona que no esmentem als empresonats a la Corunya. Les seves condicions de confinament van continuar amb una duresa especial. Podem afegir el següent. El nou capità de Galícia, marquès de Parga, denunciava la situació en la qual els va recloure l‘anterior capità general Marquès de Caylus:

  “«El Marques de Caylus que tenia unos presos en una prision sumamente estrecha, i rigurosa, i que por autos no puede removerlos de ella sin orden de VMagd.: pero lo pone en la Real noticia, por lo que peligran los dhos presos estando casi el medio cuerpo metido en agua: que bastara que VMagd. a voz le ordene lo que debe ejecutar en orden a removerlos.” Aquesta informació era de desembre de mil set-cents vint-i-quatre...

  La Cort va consulra a Caylus qui va respondre recordant qui eren i el què van fer:

  “Los motivos no los duda el Rey, ni el Reyno, pues son tan notorios, como el lamentable estado a que quedaron reduçidos los Pueblos de èl en la Costosa Guerra que ocasionaron estos sugetos en la alteraçion de Cathaluña, y defensa de Barçelona, cuio sitio causó el lastimoso derramamiento de Sangre, perdidas de muchas honrras, y Haçiendas. Las Casasmatas donde desde entonzes se mantienen estàn tàn distantes de la agua, que no tienen mas humedad que aquella, que aun yò en mi avitacion no puedo remediar por la proximidad de la Màr. No solo no combiene removerlos de ellas, por no haver otro parage màs seguro, sino que de aquì en adelante, prevendrè se viva con ellos sobre el maior cuidado, pues el simulado informe que se ha hecho ocultando los nombres y altas çircunstançias que a estos Reos les haçe dignos de maior Castigo; me haçe creer, sin dificultad alguna, ha sido fomentado por alguna Potençia, que por razones de estado desea livertarlos, como yà se intentò el año de 18, y se hubiera conseguido, si en tiempo no està advertido mi antezesor el Marques de Risbourg.”

  La cort respondria al marquès de Parga:

  “A vista del informe que haze el Marques de Cailus no hallo motivo para que la piedad de Su Magd. atienda a la representacion que se le hizo.” Això era el 7 de febrer de 1725.

  Bé, per fi es va signar la pau entre l‘emperador d‘Àustria i Felip V el 7 de juny de 1725, però faltava una clàusula sobre l‘alliberament dels presos polítics i la restitucions dels bens segrestats, cosa que no va quedar enllestida fins al 22 de setembre del mateix any.

  Per aquesta resolució foren alliberats el 2 d‘octubre els vuit que romanien a Segòvia. Basset no va ser inclòs perque vivia i dormia fora de l‘alcàsser. Però va patir, sorprenenment, la signatura del tractat de pau, doncs la cort va decidir suprimir-li l‘almoïna que rebia, atès que ja no s‘estava en guerra amb l‘imperi. Per tant, la situació de Basset va empitjorar força. No podia aixecar-se del llit ni tenia amb què mantenirse, manifestava en un memorial. El jesuïta Juan de Loyola acompanyava aquest memorial amb una súplica a Grimaldo el 9 de gener de 1726:

  “suplico a Vuestra Señoría se sirva de hacer esta obra de piedad por un hombre que compadece à todos, viéndole tan maltratado del mundo, y de la fortuna» Afegia també, que si Basset rebés un ajut de l‘emperador, informaria perquè se suprimís l‘almoïna que demanava, doncs: «pues parece mas razón que le mantenga el Amo a quien sirvió, que no el Príncipe contra quien militó.”

  El 21 de juny de mil set-cents vint-i-set l‘emperador el nomenà tinent general, però nosaltres no hem trobat cap documentació que permeti afirmar que Basset va rebre cap tipus d‘ajut, ni per part de l‘emperador ni de Felip V després del seu alliberament formal, mentre que, recentment, ha estat trobada la seva partida de defunció, a l’església de Santa Eulàlia de Segòvia, datada el 15 de gener de 1728. El gran Joan Baptista Basset i Ramos morí en la pobresa i fou enterrat per caritat.

  Els sis empresonats a la Corunya foren alliberats el 21 d‘octubre de 1725, però només de tres d‘ells està documentada la seva arribada a Viena.

  Villarroel no va poder ni aixecar-se del llit i morí a la Corunya el 22 de febrer de 1726, com va informar al ministre Orendaín Mateo Gudiel Sedeño, que es presentava com a germà de Villarroel:

  “Corresponde a mi obligación y reconocimiento el hacer Sabedor a VS, como el día 22 del pasado mes de febrero fue Dios gustoso llevárselo a mejor Vida, en el mismo paraje de su libertad, habiendo estado desde el punto de ella postrado en la cama, efecto de once años de prisión en el calabozo de aquel castillo: Enterráronle a expensas de la caridad de diferentes personas que han expuesto su palabra y personas a la satisfacción del funeral y deuda, por no haber tenido el difunto con que se ejecutara.”

  Per tant, Villarroel mai no estigué a Segòvia ni, per descomptat, mai no rebé cap pensió per part d’Àustria.

  No sabem res de l‘Antoni del Castillo i de Sebastià Soro, respectivament, coronel i sergent major del regiment de Santa Eulàlia.

  Bé, aquest breu relat és per a restituir al seu lloc els herois militars empresonats, doncs si a la seva època van ser gairebé oblidats i tergiversades les seves trajectòries de captiveri, és just que ara els honorem i reconeguem el deute que tenim amb ells.

GRÀCIES PER LA VOSTRA ATENCIÓ.

Redacció del CCH