Envia a un amic

El president i la decadència

» Editorial

  És sorprenent la visió que els dos darrers presidents de la Generalitat, tan el president Maragall com el president Montilla tenen del país, de la seva història, de la seva capacitat, del futur i especialment del càrrec que ocupen.

  En paraules del president Maragall, durant la seva etapa de govern: “Catalunya mai havia tingut tan autogovern com ara“, i en paraules del Sr. Montilla “La independència és sinònim de decadència”. Un s’ha de preguntar si aquestes dues personalitats són conscients del càrrec que van ocupar i ocupen i de la seva transcendència i rellevància i del significat que tenen per a la nació catalana. Per conèixer una mica la història i origen de la Generalitat de Catalunya – anomenada aleshores “Diputació del General“, recordarem que “el primer pas cap a la institució de la Generalitat es produeix a les corts celebrades a Monzó el 1289 i que neix com una recaptació d’impostos pel rei anomenats ‘Generalitat’. La primera persona considerada com a primer PRESIDENT DE LA GENERALITAT és en Berenguer de Cruïlles qui, entre el període 1358-1359 és qui controla aquesta administració. I serà durant l’interregne produït per la mort de Martí l’humà que la Generalitat adquireix potestat política. Això succeí entre els anys 1410-1412”.

  Estem parlant doncs d’una institució que té una llavor de més de 700 anys, època del màxim esplendor d’una nació catalana la qual, gràcies als reis Jaume I, Pere II i Jaume II va ser temuda, respectada i reconeguda arreu del món. Parlem també d’una època en la que tant les institucions com les constitucions i demés ordinacions es confirmen com a avançades al seu temps, i converteixen la nació catalana en un territori d’homes lliures.

  Aquesta institució a partir de l’extinció del casal de Barcelona, és a dir- dels nostres reis naturals- haurà d’assumir en èpoques convulses el guiatge del país en moltes ocasions, com per exemple deposant reis com fou el cas de Joan II a la segona meitat del segle XV, fet que no volem passar per alt per la importància que té esmentar que el president en aquells moments de la institució era en Francesc Colom, germà de l’home que realitzà la més gran gesta nàutica de tots els temps i que avui encara no volem reconèixer: la descoberta d’Amèrica. També al 1640, la Generalitat i en el seu nom el president Pau Claris proclamaren la república davant les constants agressions a que la monarquia sotmetia les institucions catalanes i les seves constitucions. Posteriorment, durant la guerra de successió la Generalitat també hagué de decantar-se a favor de l’arxiduc Carles. Com veiem, això és una constant al llarg dels segles en una lluita continuada per escapçar l’autoritat, els drets i llibertats de Catalunya. Al segle XX, com tothom recorda, es tornarà a restituir de nou aquesta institució essent però la seva durada molt curta en el temps a causa de la coneguda per tothom “guerra civil espanyola”, que no feu més que tornar a sotmetre el país abolint altra vegada de nou les seves institucions.

  Ara entrat al segle XXI, i després d’una transició patrocinada per un rerefons militar, hem hagut de patir tres dècades en que la històrica institució de la Generalitat només ha pogut actuar merament com una Diputació, estant subordinada a l’estat i fins i tot en molts casos a un sol partit polític. A dia d’avui, els esdeveniments sociopolítics i especialment la voluntat de la gent ens està duent cada cop més a comprendre que la viabilitat de Catalunya depèn de la recuperació del seu estat i de les seves constitucions. En aquest cas i com sempre històricament ha demostrat, la Generalitat ha de jugar un paper transcendent i hauria de ser qui marqués el camí a seguir. Aquella nació catalana dels reis que hem esmentat i d’altres i nombrosos personatges que mai acabaríem d’enumerar que ens convertiren en una nació de primer nivell -temuda, respectada i elogiada arreu del món- ha perviscut a totes les inclemències de la història i és la seva fortalesa precisament, la que avui en dia i sense saber encara ben bé com- és la que ens està duent a recuperar aquell principi bàsic que ens va convertir en una nació: la llibertat.

  D’aquest breu article se’n derivarà per tant que les paraules dels dos presidents que encapçalen el mateix són altament desafortunades, inexactes i fins i tot inconscients. La presidència de la Generalitat comporta el coneixement i l’estimació pel país en tots els seus àmbits i la seva representació. En el president de la Generalitat cal trobar tots els principis que han conformat i conformen la nació catalana i si això es compleix el poble es sentirà totalment representat. Aquesta és una reflexió que les dues personalitats esmentades haurien de plantejar-se. Renegar del passat històric de Catalunya és un símptoma clar de decadència, però no d’una nació que està recuperant el seu batec vital sinó clarament dels seus representants que no el volen escoltar.

Joaquim Ullan
President del Cercle Català d’Història

Evs Sans
Investigadora del Cercle Català d’Història