Envia a un amic

Lakuns

» Cal saber

  Celtes, ibers, ligurs i etruscos són noms de pobles històrics aportats pels grecs. Tots plegats no van més enllà de 800 anys aC. També la seva mitologia ens parla de Tartessos, el territori tocant al mar per on el sol es precipitava per l’abisme per a poder sorgir per l’orient, una gran cova o estimball on habitava el déu Tàrtar. En tots aquests pobles el grecs hi van tenir contactes i comerç.

  L’estudi del poblament prehistòric i les seves migracions correspon als arqueòlegs. Sabem que la península estava habitada des de l’edat de pedra i que van sorgir cultures megalítiques i de l’edat del bronze com la de El Argar i Millares.

  Lligar els pobles històrics amb anteriors poblaments allunyats en el temps, mils d’anys, és simple especulació. La història comença amb l’escriptura i la primera menció escrita que ens informa de la península i els seu poblament va ser en grec, llengua coneguda i la més estesa de la mediterrània. Dels púnics sabem dels seus assentaments peninsulars i el nom de I-sphan, que els romans se’l van fer seu com Hispània.

  Estrabó ens diu que Ibería vol dir “occident”, probablement d’?pe??a, hiperia “més enllà”. D’aquest nom geogràfic va sortir l’etnogràfic ‘iberes’ per denominar als habitants de la costa de llevant de la península per ser els primers habitants que hi van trobar i diferenciar-los de la resta, els keltikes. ‘Kelido’ en grec vol dir “tacat, brut” que coincideix amb els “pictos” de “pintats”. Sobre els ligurs, antics lygies (en grec lykus vol dir “llop”) serien pobles salvatges per als grecs. Els etruscos dits pels grecs tirrenys perquè la seva mitologia els feia venir de l’heroi Tirseno, se’n deien ells mateixos ‘rasenna’.

  Els ligurs preceltes, el etruscos i els ibers eren pobles de llengua no indoeuropea, junt amb els finesos, magiars, turcs i alguns pobles caucàsics.

  Dels ligurs preceltes no ens ha arribat cap escrit al contrari de l’etrusc i de l’iber. Dels celtes peninsulars hi ha escrits amb signatari iber que data de l’època romana, els anomenats celtibers, resultat de polítiques de migració obligatòria imposada pels romans.

  L’escriptura de la llengua ibèrica és el fet cultural més important. Els romans la van utilitzar en l’encunyació de les monedes a l’època republicana amb llegendes de les ciutats, dels magistrats ibers i del seu valor. Era una llengua escrita que va de Narbona a Almeria per la costa. Pirineus i Aragó. A Navarra hi ha escrits ibèrics. Estrabó informa que els aquitans s’entenien amb els càntabres perquè parlaven la mateixa llengua. Trobem escrits ibèrics a Jaén i Granada i ha rastres toponímics i escrits escadussers ibèrics en tota la península. La llengua s’escrivia amb dos signataris semblants, un al sud i un altre al nord i centre i amb un alfabet grec-jònic a Múrcia i a València. El signatari nord, amb sistema dual, és el més antic, segle V aC, i va de nord a sud. La seva uniformitat, al llarg del territori, fa creure al lingüistes que es va estendre ràpidament, potser en dos segles, igual com ho va fer posteriorment el llatí.

  Els signatari iber és semblant al trobat a Xipre, grec i púnic, però en fonemes diferents. Són semblants, també al tamazig i a les runes germàniques posteriors més antigues, segle II amb valors fonètics també diferents.

  Quan es puguin traduir els escrits ibèrics amb seguretat tindrem una altra història. Aquesta vegada protagonitzada pels mateixos ibers. Dels escrits ja en podem treure una primera informació: amb més de dos mil paraules no apareix el nom ètnic iber ni ligur al contrari de l’etrusc que amb menys paraules el nom de rasenna hi apareix sovint. L’ètnic que apareix en iber és Lakun en tot el llarg del territori. En basc ‘lagun’ és company.

Antoni Jaquemot