Envia a un amic

"Paraules i pedres cap a la font del riu": Impressions de la ruta Pau Claris

» Una manera d'apropar-nos a la Guerra de Separació de 1640

Voldria plorar, però no ploro.
He perdut el riu que cantava dins del meu cor. No ploro.

  Em vénen al cap aquesta paraules de l’estimat poeta barceloní Agustí Bartra quan comencem la ruta guiada per en Jordi Peñarroja, sota el títol de “Pau Claris, president de la República catalana”

  Jo també voldria plorar però no ploro perquè en escoltar les seves paraules, reflectides cadascuna a la seva corresponent pedra, sento que estem caminant fins a les fonts d’aquest riu perdut, que tant necessari és trobar si volem recuperar el nostre propi camí. Quan davant d’una cruïlla una persona no sap quina drecera triar de les moltes que ofereixen els venedors d’il.lusions, millor retornar els orígens.

  Vam mirar l’establiment Pans & Company situat a l’actual Plaça de Sant Jaume, però en Jordi ens va indicar que el miressin amb els ulls d’un veí del segle XVII i vam veure l’antiga Plaça de Sant Jaume, molt maca encara que més petita, que no té res a veure amb l’actual.

  Enfilant-nos per un carreró del costat esquerre de l’actual seu de l’Ajuntament allà estava la finestra per on es treia la bandera o el penó de Santa Eulàlia, segons les circumstàncies, per a què l’agafés el Conseller en Cap a muntat a cavall. Per facilitar el fet de muntar a cavall, el Consell de Cent havia previst un llarg escambell de pedra, amb esglaons a tots dos costats, adossat a la façana.

  Va desfilar després, davant els nostres ulls, la pica, mig amagada, on es va batejar el petit Pau Claris a l’església de Sant Just, atès que la seva família tenia casa al carrer del costat. També identificàrem la seu de la Inquisició amb el seu impressionant escut, el pont elevat que connectava el palau reial amb la catedral, la residència de Pere IV, i altres llocs a recuperar per la memòria.

  En Jordi es va aturar prop d’una farmàcia de la Via Laietana, jo pensava que potser algú necessitava algun medicament però no, la creu verda de l’establiment ens feia l’ullet amb complicitat, recordant l’emplaçament del temple on van anar les despulles del dirigent català que va morir, molt probablement enverinat, el 27 de febrer de 1641. En aquest moment vaig recordar les paraules que va pronunciar el doctor Francesc Fontanella al panegíric que va dedicar a la mort del Diputat:

O Claris, generós a ta victòria
d’esquiva nimfa amb la sagrada rama
cinyen França, i Espanya, enveja, i glòria.
I amb l’honor teus resplendors aclama,
la Fama és immortal per ta memòria,
la Pàtria és memorable per ta Fama.

  Després de passar per Santa Maria del Mar, església on ens assabentem que probablement van anar a parar les despulles d’en Pau Claris arran de l’enderrocament de Sant Joan de Jerusalem, vam acabar al Pla de Palau, on en un espai que ara cal imaginar s’hi trobava el magatzem de pólvora i armes sota el control dels antics consellers de la ciutat.

  Veritablement si vols seguir les petjades d’en Jordi Peñarroja, cal enganxar l’oïda a terra i cal rentar-se els ulls entre mirada i mirada.

  Tot i esperant la següent ruta sobre l’alliberament del diputat Tamarit i els fets del Corpus de Sang, que ja fa salivera a la boca, vull finir aquestes petites reflexions amb unes altres paraules de l’Agustí Bartra que ressumeixen el què jo vaig sentir en acabar aquest viatge:

Era el temps del desig
de l’au de foc, endormiscada al mandil dels ferrers,
quan mon cor, amb l’oïda encastada a la terra, sentia la remor d’horda de les paraules.
Era el temps del neguit de la falç sense puny…

Antoni Muñoz
Fotos: J. Peñarroja i M. Miró