Inici  |  Contacta´ns  |  Mapa del web  |  Enllaços Merxandatge  |  Hemeroteca  |  Cerca avançada
CCH

 

  El CCH

Quí som?
Principals col·laboradors
Principals activitats
Les conferències
Cafè-tertúlia Bcn
Cafè-tertúlia Palamós
Les rutes guiades
Productes i serveis
Fes-te'n soci

  Àrees de recerca

La marina catalana
El domini de la Mediterrània
Els grans descobriments
Cartografia amagada
Temps de guerra i repressió
1462 - Guerra civil catalana
1640 - Guerra de separació
1714 - Guerra de successió
1808 - Guerra del francès
1936 - Guerra civil espanyola
Imaginari català
Imaginari gràfic
Llegendari
Evocacions
Recreacions
Poetes catalans
Els segles d'or
Literatura amagada
Pensament català

  Grans projectes

Homenatge a Colom
i a la marina catalana

2008
2009
2010
2016
Cicle de conferències
sobre la marina catalana

2009
2010
Campanya gastronòmica
Menú: l'Amèrica de Colom

2010
54 Congrés Internacional d'Americanistes
2012
Cicle de conferències
actes Tricentennari BCN

2014
Cicle de conferències
actes Tricentennari Palamós

2014

  Documentació

Cal saber
La biblioteca
Historiografia
Narrativa històrica
Activitats

  Veu pròpia

Editorial
L'entrevista
La crítica

  Multimèdia

Àudio - Vídeo - Powerpoint
Youtube - Facebook
cch
 

Envia a un amicEnvia a un amic

Conferència: “La Guerra de Successió en l’imaginari nacional”, amb Jordi Peñarroja (Escriptor i fotògraf) i Francesc Riart (Investigador i il·lustrador)

» Actes culturals - Cicle "Catalunya, història d'una independència. Abans i després de 1713"




Índex:




  La cinquena conferència del cicle organitzat pel Cercle Català d'Història i que duu per títol, "CATALUNYA, HISTÒRIA D'UNA INDEPENDÈNCIA. Abans i després de 1713" va anar a càrrec de l'escriptor i fotògraf Jordi Peñarroja i de l'investigador i il·lustrador Francesc Riart. La seva conferència, amb el títol de "La Guerra de Successió en l’imaginari nacional", es va celebrar a la Sala-Auditori del Born Centre Cultural, a Barcelona (c/ Comercial núm.5), el passat dimecres 15 de gener de 2014 a 2/4 de 7 de la tarda.



» Resum de la conferència (a càrrec de Jordi Peñarroja, escriptor i fotògraf i de i Francesc Riart, investigador i il·lustrador)

Jordi Peñarroja

  Una nació, amb Estat o sense, és una empresa col·lectiva. I és coneguda segons la imatge de si mateixa que projecta al món.

  Una imatge d’empresa es dissenya en funció de la realitat actual de l’empresa i, sobretot, dels objectius que es planteja assolir aquesta empresa a mig termini.

  Així que per explicar-nos al món hauríem de mostrar-nos pensant com volem ser d’aquí a vint anys.

  Ara som en un tri-centenari.

  En un món progressivament accelerat, els centenaris tenen atractiu comercial perquè queden d’allò més bé, tenen un toc de distinció. Són una mena de celebracions polivalents i, sàviament administrades, creen imaginari i permeten moltes possibilitats.

  Puntualitzem dues coses però: el trocet dels enderrocaments del barri de la Ribera que Garcia Espuche ha batejat com “la ciutat del Born” respon a una actuació borbònica posterior a 1714. N’és una conseqüència, però aquesta destrucció tan sistemàtica d’una part de Barcelona és del 1716. D’aquí a dos anys tenim, doncs, un altre Tri-centenari a la vista.

  També he de dir que el Tri-centenari que trobo més interessant, i que té més paral·lelisme amb el moment que estem vivint, és el de 1713. És llavors quan la Junta de Braços reunida al palau de la Generalitat no accepta la realitat imposada a Utrecht, sense la nostra participació, i exercint el poder de l’Estat decideix seguir combatint i declara la guerra a Castella i França. És el dret a decidir portat al límit. I aquella actitud i aquella guerra són les que avui continuem, amb urnes i disparant vots.

  

  La plenitud de l’Estat català és llarga, van set segles des que Borrell II es declara “marquès per la Gràcia de Déu” l’any 988, trencant formalment la dependència amb el regne dels francs, fins la capitulació de Mallorca el 2 de juliol de 1715. I llavors, la imatge que donem els catalans al món és potent. Edificis importants que avui són monuments, obres d’art i literàries, una legislació avançada, etc., van en aquesta direcció.

  És per això que el senyor Francisco Elías de Tejada, madrileny, carlí, oficial de l’exèrcit franquista durant la guerra contra Catalunya de 1936-39, i després catedràtic de Dret Natural y Filosofia del Dret a les universitats de Múrcia, Salamanca, Sevilla i Madrid, escriu i publica l’any 1950 un llibre titulat Las doctrinas políticas en la Cataluña Medieval, on podem llegir que: La ordenación constitucional de Cataluña... Repeteixo: La ordenación constitucional de Cataluña, alcanzó en el siglo XIV una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo XX. [...] supo sacar desde las temáticas feudalistas los postulados de la libertad política, merced a corregir con tintes de mutualismo romano el juramento feudal, transformando la jerarquización férrea del derecho germánico en un diálogo entre jerarquías, en el cual el inferior no perdía su personalidad.

  Reblant el clau, el mateix Francisco Elias de Tejada publica la seva Historia del pensamiento político catalán l’any 1963, on afirma que: Al menos hasta donde llegan mis noticias, la primera vez que en la península se utiliza el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma de escritor ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir del lenguaje usual de parlamentos y palacios. Aquests escriptors catalans són principalment els de les grans Cròniques.

  D’aquestes afirmacions de Francisco Elias de Tejada cal destacar que:

  1. Catalunya dóna la imatges de ser una nació, un estat constitucional i, molt avançadament a l’època, un Estat de Dret.

  2. Malgrat els avatars històrics, Catalunya arriba al 1700 com un estat i mereixent la consideració de ser la nació més lliure del món.

  A partir de l’ocupació estrangera, manu militari, a conseqüència de la guerra de Successió, la imatge de Catalunya com a nació ha canviat i evolucionat. Però no desaparegut. Perquè malgrat les adversitats, Catalunya és.

  

  Ja a principis de la monarquia hispànica dels Àustries, el cavaller tortosí Cristòfor Despuig escriu l’any 1557 el seu llibre Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, conservat perquè esquiva la censura en romandre inèdit fins a 1876, on llegim coses com aquestes:

  I també casi tots los historiògrafos castellans estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya (Col·loqui segon).

  ... que aquestos castellans, entre les altres gents, les coses que usen, és aquesta una, que per honrar-se a si mateixos dissimulen i desfressen la veritat o publiquen la mentira (Col·loqui quart).

  ... trobam dels catalans poques coses escrites de les moltes que han obrades, i per ço podem dir, ab veritat, que los de Catalunya han tingut en tot temps més obres que paraules, lo que contrari és en los castellans, que tot temps han tingut més paraules que obres (Col·loqui sisè).

  El cavaller Despuig detecta ja al segle xvi les mateixes maniobres informatives i propagandistes que practiquen avui els polítics espanyols i botiflers i també evidencia el fet que els catalans cuidem poc la nostra “imatge d’empresa”.

  

  Forçada per les circumstàncies, i superant els límits de la literatura culta, la Renaixença podríem dir que ja ha engegat motors quan es presenta a Madrid la Relación o Memorial de greuges de 1760. El problema bàsic de la Renaixença és que s’esdevé sense el recolzament d’un Estat propi i amb intenció d’aconseguir l’encaix de Catalunya dins l’Estat Espanyol de matriu castellana, cosa que sabem del tot impossible. És aquí on es generen les contradiccions de la Renaixensa, com ara l’acceptació del mite de la decadència dels segles xv a xviii que, tot de passada, afavoreix la imatge dels cercles de la burgesia fabril vuitcentista com a recuperadors del geni català medieval.

  Això és tradueix en una perversa visió provinciana de la nostra historia que oblida el nostre esplendorós Renaixement i un gran menyspreu per l’important període Barroc català. És així que s’arriba a presentar la defensa de les Constitucions i Llibertats al 1714 com un afer folklòric de combatents amb barretina i espardenyes acompanyant consellers lluitant vestint la gramalla cerimonial. Tot això per promocionar la imatge de modernitat d’una Catalunya entesa com a motor industrial i econòmic d’Espanya.

  Cal dir que al costat del corrent principal de la Renaixença n’hi ha d’altres. Angel Carmona ho assenyala el 1967 en el seu assaig Dues Catalunyes. Jocsfloralescos i xarons.

  I a banda d’iniciatives com el diari federalista El Estado Catalan, publicat en castellà per Valentí Almirall entre 1869 i 1870 en oposició a la política centralista del general Prim, convé recordar opinions com ara les d’aquest text:

  Dia 5 de maig de 1950. Diu aixís lo diari:

  A eixida de sol, lo navio guerrer “Tremendito”, de la monarquia castellana, ha saludat a la Plaça amb vint-i-cinc canonades seguides, les quals no pogué engegar-les ahir per raó de l’hora en què féu sa entrada, i avui s’ha rescabalat d’aqueix deute de compliment i fina cortesia. Mitja hora després, lo canó mestre de la Drassana li ha tornat lo Déu te guard amb una salva de vint disparos de pólvora crua, que tanmateix lo terratrémol semblava que havia de fer perjudici al lligat i resistència de l’esfera mundana.

  (...)

  Encara no estaven ben acomodats los de la comitiva; (...) un espetec espantós, furient, fora de termes, se sentí a dins del port. (...) Trenta-dos sortidors immensos d’aigua salada, gruixuts com les columnes de la Seu, s’aixecaven a tal alçada, que la vista es cansava de guaitar tan amunt, desfent-se després en ruixim i formant una tela immensa teixida de gotetes, que el sol hi parava l’arc magne de sant Martí, quedant amagada tota la costa de Llevant, i lo Montjuïc esborrat com si no hi fos. Ran del mar, eixien unes boques fogueres amb morro de drac llançant amb estrèpit cada canonada i flocs encesos i glopades de fum, que la gent se persignava de feredat i temença.

  Aixís que el port tornà a estar quiet, l’aire assossegat, les gotes caigudes, i tota la mullena a son lloc, eixiren a flor d’aigua amb les respectives banderes de les quatre barres los trenta-dos “Ictíneos” (sistema Monturiol) que componen l’esquadra de pau i guerra a sota mar.

  Los de Castella ja no parlaven llatí, com s’havia pactat, sinó que donaven amplada a la boca per admirar-se en sa pròpia llengua, i no deixaven els Consellers de “valientes aliados i de nacionales poderosos.” És a dir, més alabances de les que feren el sigle passat quan vingueren a veure l’Exposició.

  Aquests fragments literaris són a l’inici de la narració de política-ficció d’Emili Vilanova titulada Falòrnies, publicada el 1889 al recull Plorant i rient, un cop clausurada aquella Exposición Universal de Barcelona de 1888, que Madrid s’esforça en espanyolitzar tant com pot, arribant-se a publicar al Diario Oficial de la Exposición, en realitat un setmanari, una litografia on apareix la façana gòtica de la Casa de la Ciutat amb l’escut reial dels quatre pals suplantat per les armes castellanes de la restaurada monarquia borbònica. Una espanyolització o castellanització construïda amb falsedats, tarannà ja detectat tres segles abans per Cristòfor Despuig i que provoca aquesta vessant independentista d’Emili Vilanova. Que, fixem-nos-hi bé, construeix imatge d’Estat.

  Amb un cert retard aquestes falòrnies publicades per Emili Vilanova el 1889 són a punt d’obtenir confirmació ara, quan l’esperit que ens interessa prendre com a model per explicar-nos al món és, sobretot, el que mostra Ramon Muntaner a la seva Crònica, on l’autor no té cap recança en mostrar-se com autoritat indiscutible. Que és la manera d’expressar-se que després han adoptat anglesos i nordamericans: diuen el que volen dir i prou. Ells no tenen cap necessitat de demostrar res, afirmen. I qui no estigui d’acord, que demostri el contrari.

  És l’actitud que hem de recuperar. Respecte al 1714 i respecte al 2034, que és la imatge que hem de donar ara.

  

  

Francesc Riart

Recull de grabats d'en Francesc Riart amb la cronologia de vestimentes militars al llarg de la història de Catalunya

  

  Si analitzem la idea que se'ns dona d'aquest exèrcit, em ve de seguida al cap la imatge d'unes forces formades per voluntaris, sometents o miquelets comanats per caps amb graduació militar incerta o sense cap graduació, que comanen partides, en alguns casos companyies i amb molta sort regiments, que fan la guerra per iniciativa pròpia per tot el país i que, a la ciutat de Barcelona hi ha una milícia gremial que porta la defensa dirigida per les autoritats de la ciutat i per el general en cap Villarroel i poca cosa més.

  No hi ha res més incert que tot això, ja que un exèrcit d'aquesta mena no seria res més, allò que avui en diríem, molts grups de paramilitars que s'enfrontarien a la coalició de l'exèrcit francès ( el més potent de tot Europa) i l'espanyol.

  Aguantar un setge en tota regla i una lluita a l'exterior durant poc més d'un any contra un enemic de tal magnitud i professionalitat amb uns comandaments d'altíssim nivell, hauria estat totalment impossible si la realitat no hagués estat una altra de ben diferent que hem estructurat a partir de les nostres recerques.

  La Generalitat quan decideix anar a la guerra i en un temps record, crea un exèrcit de petites dimensions comparat amb l'enemic, però d'una professionalitat altíssima, ja que la gran majoria dels seus components provenen de l'exèrcit de l'arxiduc, tant les tropes regulars com les no reglades i sobre tot la oficialitat té molt clar el que ha de ser un exèrcit i com fer-lo i pren un seguit de decisions ràpides i precises que resumides i sense deixar de banda la logística , tècnica i tàctica, portades també de manera impecable, els dona el següent:

  • Primer pas i fonamental, nomenar el general en cap i donar-li patent i sou, juntament amb els altres generals de l'estat major.
  • Segon, crear 5 regiments d'infanteria i 4 de cavalleria reglats, o sia per combatre en línia, donant patents i sous a tots els oficials de coronel cap avall, omplir les companyies amb els soldats de la lleva feta a la ciutat, donant-los a tots contracte, o sia patents i sous.
  • Tercer, posar a sou 5 dels regiments de fusellers de l'arxiduc i crear-ne 3 de nous, com a força d'infanteria lleugera donant-los a tots oficials i soldats patents i sous.
  • Quart, enviar primer representants amb poder i ordres per reclutar futurs soldats i oficials per tot el país, seguit del diputat militar amb una gran escorta de tropa reglada de cavalleria per completar la lleva, nomenar coronels i omplir els regiments d'oficials i soldats amb patents i sous per lluitar a l'exterior.

  Aquest havia de ser el nucli fort de l'exèrcit.

  També reorganitzar les milícies urbanes, de les quals tan sols va poder fer-se efectiu amb una: la coronela de Barcelona, unitat no reglada però perfectament organitzada en 9 batallons i 45 companyies, amb els seus corresponents oficials tots amb patents i sous i els soldats pagats pels gremis.

  Finalment s'intenta aixecar sometents i posar-los sota el comandament del cap de l'exèrcit de l'exterior, el marquès de Poal com a forces auxiliars temporals, ja que el sometent no sol aixecar-se per campanyes llargues ni marxar lluny de casa seva.

  Cal dir que també donarà patent i sou a companyies soltes de voluntaris si són de cada lleva o de partidaris si són d'infanteria comanades per un capità, vista la impossibilitat de fer més regiments. Queda per tant del tot clar, que varen aixecar un exèrcit homologable a qualsevol altre de la Europa del seu temps, tant en l'estructura i en l'armament com en el vestit de munició ( uniforme ) que se'ls va donar.

  Podem doncs afirmar que s'enfronten dos exèrcits, un de petit i un altre enormement més gran, però iguals en tot.: Estat major, tropes regulars d'infanteria, cavalleria i artilleria, tropes lleugeres ( fusellers de muntanya) , milícies i sometents auxiliars.

  Per tant, hem d'acabar d'una vegada per totes amb aquesta idea errònia i no fonamentada que diu que l'exèrcit català fou un exèrcit de voluntaris, partides i colles. L'exèrcit català és com qualsevol altre exèrcit del seu temps i volem que quan es parli d'ell es faci amb propietat i rigor. I si es pretén ser entès i rigorós en aquest àmbit, en els treballs futurs sobre la guerra quan es citin els noms dels protagonistes de l'acció cal anomenar-los pel seu càrrec militar : coronel, capità... així com anomenar el regiment al qual pertanyen o identificant la companyia si no es tracta d'un regiment.

  Si no ho fem així tan sols estarem creant confusió reforçant la idea i perpetuant l'equivocat tòpic de facciosos i bandolers amb la que ens van dotar i han volgut continuar transmeten els borbònics durant tota la guerra fins a l'època present per tal de poder-los ajusticiar i negar-los el dret de guerra, no admetent per tant, que estan enfrontant-se amb un altre exèrcit igual que el seu.



» Recull fotogràfic (Fotos: M. Miró)



Cercle Català d'Història
Fotos: M. Miró

 

 
 
Subscriu-te i reb
tota la informació
E-mail:







Translation in real time
TRADUKKA




Pals tenia port al s.XV !
"Pals tenia port al s.XV !"





L'aportació catalana en el 2n viatge de Colom: Nota de premsa
"L'aportació catalana en el 2n viatge de Colom"
Nota de premsa





L'enigma Colom
"L'enigma Colom" de Maria Carme Roca
(e-Botiga)





Productes MÍTIC

Merxandatge
MÍTIC Serveis Culturals





Granja Cristall - Palamós
Granja CRISTALL
El nou espai del Cercle Català d'Història a Palamós